Les regles
Per fi m'ha vingut la regla. Ha trigat una mica més del compte des que la vaig trobar sagnant a terra, enmig d'una plaça qualsevol, la nit de Reis. Em fa mal i em genera ansietat. Com sempre. O potser és un altre mes d'aquells, una mica més descontrolat. Devien ser els nervis.
La regla. Això van dir ells. Igual estava borratxa, volia pixar, va caure... ¿I allò? Devia ser la regla. Ells no van ser capaços ni d'imaginar-ho, ni de pronunciar-ho. La miraven sense pena ni vergonya. Em miraven a mi, mentre m'ajupia a comprovar que allà hi havia la sang, entre les seves cames. A menys de deu graus, els pantalons abaixats, inconscient a terra i sagnant.
Però devia ser la regla. "Truqueu una ambulància, ara mateix", els vaig dir als tres mentre la tapava amb la meva bufanda. Als tres homes, dos d'ells companys, que ens miraven a nosaltres sense moure's. No reaccionava. Vaig buscar el seu nom a la seva cartera. El vaig pronunciar tantes vegades com vaig poder sense cridar, com si intentés despertar la meva germana. Com si fos la meva sang.
L'ambulància també era d'ells. Dos homes més que van aconseguir despertar-la, però que la distància també va separar quan ella va escollir el meu braç per aixecar-se i la meva espatlla per plorar. Quan vaig abraçar la meva germana i ella es va recolzar en mi sense mirar-los mentre li preguntaven què havia passat. A terra ni tan sols van mirar la seva sang. La nostra.
"La pròxima vegada no obris el seu bolso. No agafis les seves coses. Sabem que ho has fet pel seu bé, però demà podria reclamar-te qualsevol cosa", respon un d'ells al meu intent estúpid de no sentir-me sola: "¿Això té pinta de...?" Ells se la van emportar, però van marxar sense mi ni el meu número. Sense que ningú pogués ajudar-la a provar el que havia passat. Sense que hagués arribat la policia. Jo mateixa vaig haver de trucar la comissaria al cap d'unes hores i preguntar per ella. Als meus companys tampoc se'ls va acudir i jo no podia pensar en res més.
Però en les seves ments devia ser la regla. O devien ser les regles que no els permeten ni imaginar que algú inconscient, sagnant per la vagina a terra la nit de Reis, ha estat violada. Les regles que la van deixar a les meves mans mentre tremolaven. Les regles que permeten que ell, que ells, segueixin com sempre, passejant per aquella plaça, perquè ella no va voler denunciar. Se'n va anar de l'hospital sola, sense parlar amb la policia i sense que jo tingués manera de trobar-la.
Per fi m'ha vingut la regla. Més d'un mes després de veure la seva sang. La nostra sang. I em fa mal, em farà mal sempre. I a ella, ¿fins quan li farà mal?
