La injusta riquesa dels Franco
Politòloga i advocadaArran de la iniciativa d’exhumar les restes de Franco del Valle de los Caídos, ha sorgit el debat entorn del patrimoni dels hereus del dictador. En aquest sentit, fa una setmana la ministra de Justícia anunciava la intenció de recuperar béns materials relacionats amb la dictadura. Ara que es posa sobre la taula aquesta qüestió, durant tants anys oblidada també pels defensors de les polítiques de memòria històrica, cal que ens preguntem com pot ser que els privilegis patrimonials dels Franco hagin pogut arribar fins al dia d’avui i quines eines necessitem per acabar amb aquesta injustícia.
La informació pública sobre el patrimoni dels hereus del dictador és limitada i les aproximacions que s’han fet sobre el seu valor varien molt. És per això que en primer lloc caldria fer una investigació exhaustiva sobre la totalitat d’actius afectats, la seva situació actual i la seva procedència.
Tot i aquesta falta d’informació, analitzem quin pot haver estat el recorregut del patrimoni fins avui. És plausible considerar que la proximitat de la família amb les estructures governatives i administratives de l’Estat durant la dictadura, però també en temps de democràcia, hagi pogut facilitar que actualment la totalitat de la riquesa estigui declarada davant les autoritats tributàries i, per tant, protegida de molts qüestionaments sobre la licitud del seu origen.
Si per qualsevol motiu part dels béns no s'haguessin declarat durant el règim franquista o la primera Transició, diverses amnisties fiscals posteriors i que arriben pràcticament fins a l’actualitat ho haurien permès. Lamentablement, podria ser un altre cas de patrimonis d’origen dubtós que es regularitzen gràcies a un procés d’amnistia fiscal, com és sabut que ha passat amb diversos investigats per casos de corrupció.
En cas que tot i així part dels actius no estiguessin declarats, o no ho haguessin estat en el moment de les operacions, quan algun dels hereus volgués fer moviments amb fons vinculats inicialment al dictador hauria de sorgir un dubte raonable sobre la seva licitud. Els bancs, entitats d’inversió, notaris i altres professionals tenen l’obligació basant-se en la normativa de prevenció del blanqueig de documentar que els capitals dels seus clients no tenen per origen una activitat delictiva i, en cas de sospita, han de comunicar la situació a l’organisme d'intel·ligència financera del govern, que a Espanya és el Sepblac, el qual s’encarrega de les investigacions necessàries i pot remetre actuacions a la justícia si ho creu convenient.
En aquesta línia, un informe del Senat dels Estats Units del 2004 va provar que el banc nord-americà Riggs no havia complert amb la deguda diligència el control de l’origen dels fons ingressats per Augusto Pinochet. Culminant un procés basat en aquestes informacions, a finals de l’agost passat la Cort Suprema de Xile va decretar definitivament el comís d’1,6 milions de dòlars als hereus del dictador.
És a dir, existeixen eines legals que permeten qüestionar la licitud dels béns de la família Franco, no només les de prevenció del blanqueig que hem comentat sinó probablement també accions civils segons cada cas. Per quin motiu no han estat efectius aquests instruments legals podria relacionar-se en part amb la col·laboració de les autoritats dictatorials i democràtiques per blindar aquest patrimoni a través de la seva regularització a hisenda; o amb la falta de voluntat de polítics, funcionaris, banquers, notaris i altres professionals que puguin haver topat amb patrimoni no declarat i no hagin iniciat o continuat accions legals en veure el cognom dels seus il·legítims posseïdors.
En tot cas, és el moment de reivindicar que les polítiques de memòria també han de restituir als seus legítims propietaris si fos possible o a l’Estat –i, per tant, a tota la ciutadania– un patrimoni injustament usurpat per la dictadura.
Per fer-ho d’una manera integral, necessitem una norma que iniciï una investigació en profunditat respecte a la fortuna acumulada pel dictador i ordeni la restitució de tots aquells béns obtinguts de manera il·legítima. No cal dir que la tasca serà complexa més de quaranta anys després de la mort de Franco, però hi ha casos inajornables per la seva claredat, com la devolució del Pazo de Meirás a Galícia, regalat pels cacics locals a través de donacions forçades. Si pretenem ser una democràcia consolidada, no podem permetre que la família del dictador continuï gaudint d’una riquesa aconseguida a través de l'espoli d’una dictadura sagnant.
