Els que es queden a casa
Des que es va fer pública la sentència del judici del Procés, hem vist moltíssima gent sortir al carrer. Aquest cap de setmana que ve hi ha convocades dues manifestacions: una dissabte contra la sentència, liderada per l'ANC i Òmnium, i diumenge una contra el Procés, organitzada per Societat Civil Catalana. Tot apunta que seran grans mobilitzacions que mostraran la polarització política que viu Catalunya entorn del Procés i la sentència.
No obstant, segurament també hi ha molta gent que es tornarà a quedar a casa els dos dies perquè no se sent interpel·lada per cap de les dues crides: a la de dissabte es pot sentir exclosa perquè seran majoritàries la simbologia i reivindicacions independentistes; mentre que a la de diumenge es pot sentir instrumentalitzada per la dreta i l'extrema dreta, amb lemes en contra de l’autogovern de Catalunya.
Aquesta part de la societat catalana que es queda a casa no té visibilitat pública, però no l’hem d’oblidar perquè representa una part fonamental del que avui realment és Catalunya. Segurament es tracta de gent que no dona suport al Procés però que creu que la sentència és desproporcionada i que la via judicial mai posarà fi a un conflicte eminentment polític.
Poden ser persones que quan opinen ho fan moltes vegades amb la boca petita, segurament no amb por sinó sense ganes de veure’s al centre de totes les crítiques, de ser titllades d’equidistants, d’aliades dels repressors o de concessives amb l’independentisme processista. I, per què no, potser alguns també amb por de conseqüències que puguin tenir els seus posicionaments, per exemple en les seves relacions d’amistat, i no perquè hi hagi una voluntat d’exclusió per part de la resta, que és una estratègia que probablement només fan servir alguns partits i líders polítics que pretenen exaltar els ànims i no representen la ciutadania que els ha votat, de ben segur sovint més serena i reflexiva. El fet, però, és que mai és fàcil opinar en contra de la majoria, sobretot en una qüestió tan estretament lligada, d’una banda, a sentiments i emocions i, de l’altra, a les bases del nostre sistema democràtic.
Sense caure en l’esclavitud de la demoscòpia, els partidaris de la independència no arriben a la meitat de la població, la identificació com a més català que espanyol o només català tampoc arriba a aquest cinquanta per cent, i els partidaris de la unilateralitat són molt minoritaris. Tot això no deslegitima cap identificació nacional ni opinió política –només faltaria–, però sí que demostra que hem d’obrir mires i tenir en compte que vivim en una societat molt més plural del que sovint mostren els mitjans i el debat polític.
Per trobar una sortida a l'actual atzucac en què es troba Catalunya, és primordial que les forces polítiques, els actors socials i tots nosaltres individualment tinguem en compte aquesta població que es queda a casa i que per força haurà de formar part d’una solució política i dialogada al conflicte que preservi la cohesió social del nostre país.
