Anguita engrandit

Ha mort Julio Anguita i l’ovació ha estat clamorosa, entusiasta i gairebé unànime. Uns obituaris! Uns panegírics! A Anguita li han sortit admiradors a dreta i esquerra, molts més que no suports va obtenir en els seus anys com a dirigent polític. Qui més qui menys n’ha subratllat la coherència, una qualitat que molts elogien en els morts però troben inoportuna en els vius. Per altra banda, la coherència és encomiable quan no es converteix en rigidesa o en dogmatisme. Una persona coherent ha d’aprendre a ser, precisament, flexible, i ha de saber fer-se seva aquella frase de Joan Fuster, publicada en un any tan assenyalat com el 1968: les meves contradiccions són les meves esperances. Anguita va representar molt bé (és a dir, amb mals resultats) la disjuntiva clàssica de l’esquerra entre la coherència i el possibilisme: es va mantenir fidel a la consigna del “programa, programa, programa”, però fent-ho va ajudar a aplanar el camí per a l’arribada d’Aznar a la Moncloa. Felipe González ja era el megalòman hipertrofiat i corrupte (presumptament corrupte, com tothom) que és ara, i mereixia ser descavalcat del poder, però el que no va saber fer Anguita va ser construir una alternativa de govern per a Espanya a l’esquerra del PSOE: no ho va saber fer ell i no ho ha sabut fer ningú, per altra banda. En el seu cas, és possible que la seva intenció no fos fer la pinça amb el PP (negava que fos així), però això és el que va acabar passant.

La seva tasca a la primera línia no va ser brillant, però és cert que la seva influència i el seu prestigi havien augmentat amb el pas del temps. Ara l’engrandeix la seva mort, però abans ho havia fet la del seu fill, el reporter Julio Anguita Parrado, a l’Iraq, una tragèdia personal i política que l’anomenat califa roig va saber entomar sense ni una concessió a l’exhibicionisme i la demagògia tan pròpies de la vida pública actual. Tal vegada no era un polític amb grans fites en el seu currículum, però transmetia decència en un temps i un país que en van horriblement faltats. Les virtuts de Julio Anguita segurament es veien millor des d’una certa llunyania, exercint de veu de l’experiència, que en la proximitat d’un dia a dia en què hi suren molt més a pler els caragirats i els cínics. Anguita podia equivocar-se, però almenys s’equivocava d’acord amb ell mateix i no amb els càlculs d’uns o altres.

És una figura que brilla per contrast amb la foscor de molts altres. No és que fos, per exemple, una persona tan culta com ara molts hiperbolitzen, però en comparació amb la militància de tants de polítics en la ignorància i la pedanteria (les dues coses no són incompatibles, ans al contrari) pot passar com un il·lustrat. La grandesa d’Anguita, en definitiva, no era tal grandesa, sinó justament el contrari: el fet de ser una persona normal (l’adjectiu és relliscós, però espero que s’entengui) en una escena com la de la política espanyola, on predomina l’esperpent i els personatges literalment monstruosos. Un comunista espanyol que va llegir Machado i se’l va prendre seriosament.