Julio Manrique es treu els ulls al Romea

BarcelonaEl director Oriol Broggi torna al Teatre Romea i, com ja va fer amb l’aclamada Incendis, l’ha transformat de dalt a baix: a més d’acostar l’escenari a l’espectador, l’ha forrat d’una pàtina de teatre en ruïnes que dona una nova atmosfera a l’espai. És inevitable pensar en Incendis quan Broggi torna a dirigir -per cinquena vegada- al Romea, i més amb el títol que hi estrena avui, Èdip, la tragèdia del rei de Tebes, una de les grans obres de Sòfocles, precisament el dramaturg grec que tant ha inspirat l’autor d’ Incendis, Wajdi Mouawad.

Èdip és una altra obra “grossa”, “important”, “que ha influït en moltes obres posteriors” i “pot semblar llunyana”, reconeix Broggi. Però ell l’ha entomat amb aquella senzillesa marca de la casa. Diu que només vol explicar la història d’aquest home “que es planteja saber qui és en realitat” i investiga els seus orígens: qui són els seus pares, la seva llengua, la seva cultura, la seva relació amb el món. “Tot això en un moment en què l’home es comença a situar per primera vegada en el centre del món, l’home és la mesura de totes les coses, en contraposició als déus i a la màgia”, diu Broggi. El director ha utilitzat no només l’obra original troncal, Èdip rei, sinó també altres obres de Sòfocles en què apareix el personatge (Antígona, Èdip a Colonos ), i encara ha manllevat el recurs del teatre en ruïnes de Mouawad. Per això l’han titulat només Èdip. I per això Broggi ha necessitat un actor capaç de dur aquest nom a l’esquena: Julio Manrique és qui capitaneja un equip en què consten alguns dels actors habituals de la companyia Broggi com Carles Martínez, Marc Rius, Ramon Vila, Clara de Ramon, Mercè Pons i Miquel Gelabert. La nova versió la signa Jeroni Rubió Rodon, i l’adaptació, el dramatug Marc Artigau. L’espectacle, de dues hores, es podrà veure al Teatre Romea fins al 20 de maig.

La descoberta del monstre

A Broggi no li fa recança explicar de cap a peus l’argument de la tragèdia, conscient que és un material prou conegut. Èdip es converteix en rei de Tebes i promet salvar la ciutat de tots els mals. Però en la recerca de la seva identitat descobrirà que els seus pares no són qui creia, que ell va matar el seu veritable pare, l’anterior rei de Tebes, en una cruïlla de camins i que es va casar amb la seva mare, Jocasta, tal com li va vaticinar l’oracle. Quan la mare-muller se n’assabenta se suïcida i Èdip s’arrenca els ulls. “És un trànsit que va d’algú que es veu com un heroi, que estima la seva ciutat i la seva gent, i acaba caient en un forat molt profund. Buscant la seva identitat es posa en contacte amb el monstre que ignorava ser”, diu Manrique. Èdip té la necessitat d’arribar al final de la seva recerca, malgrat que això representi el seu propi final. “D’un rei amb corona passa a ser un captaire cec que necessita de crossa la seva filla-germana per caminar”, apunta l’actor. D’aquesta manera fa bo el famós enigma que li planteja la temible esfinx abans d’entrar a Tebes: quin és l’animal que al matí té quatre peus, al migdia en té dos i a la tarda tres?

Aquesta no és la primera tragèdia per a Oriol Broggi, que va dirigir una Antígona que va ser una joia fundacional per a la seva companyia, La Perla 29, i després encara va fer Electra al TNC. En canvi, per a la majoria d’actors, representa el seu debut en un “territori especial, complex, que requereix serenitat i que t’acosta a la vida”, diu Martínez, que afegeix: “Perquè la vida és tràgica o còmica, som nosaltres que la fem dramàtica”. Seran els intèrprets els únics responsables de donar densitat i intensitat a l’obra, perquè el vestuari respira una contemporània atemporalitat i l’escenografia és despullada: només hi ha un fons humit i uns joncs robats a Peter Brook.

“Amb Antígona ens vam adonar que la tragèdia és teatre comercial, teatre per a tots els públics”, confia el director. Èdip és una nova ocasió per comprovar-ho.