Junts per Catalunya i Esquerra, penós i inacceptable

"Com estan?"

Diu: “Estem bé, si no entrem en detalls”. Però com que això és una anàlisi, entrem en detalls.

Ja fa mesos que Junts per Catalunya i Esquerra arrosseguem una discussió sobre què s’ha de fer amb els diputats suspesos per Llarena. Si poden votar o no poden votar, si han de delegar el seu vot, si han de ser substituïts, si poden cobrar el sou... Tot va començar ben al començament de la legislatura, al gener, quan Junts per Catalunya va proposar investir Puigdemont i el president del Parlament va dir que no perquè es podria enfrontar a una querella per desobediència (segur que recordaran que un diputat del PP de nom Pablo Casado va dir allò tan elegant de Torrent de "Tiene dos hijas, ya sabe a qué se atiene", recordant que la president Forcadell havia acabat a la presó).

Finalment, després de les investidures fallides de Jordi Sànchez i Jordi Turull, Quim Torra va ser investit president al maig. Doncs bé, des d’aleshores Junts per Catalunya i ERC han estat discutint perquè havien de superar el bloqueig judicial espanyol dels seus diputats a la presó a l’exili. Ja van discutir-se en públic al juliol i ahir hi van tornar.

Al final del dia es van posar d’acord, però no és clar que aquest acord funcioni, perquè els lletrats del Parlament no hi estan d’acord, hi ha grups de l’oposició que tampoc i, per tant, a partir d’ara es podrien impugnar les votacions i, per tant, el Parlament està en precari.

Llegeixo experts en dret que diuen que de la manera que ho va deixar dit Llarena caben diferents interpretacions. I que consti que l’origen de tot això és que l’Estat va convocar unes eleccions (les del 21-D) que des del moment que no es pot investir Puigdemont ja es veu que no se’n respecten els resultats.

Però que els jutges interfereixen constantment en la vida política catalana ja ho sabíem. Els ho deia ahir: Torra i Sánchez ja poden anar dient que un cop el Procés ha quedat en mans dels jutges tot es juga amb el reglament en el terreny de joc que marquen els jutges.

La conclusió final, però, no és aquesta. La conclusió és que Junts per Catalunya i Esquerra han tingut mesos per decidir com es pot superar aquest obstacle del Tribunal Suprem. Per què no ho han fet? Hi ha raons que es poden entendre, encara que costin d’acceptar: posem que els dos grups no volien perjudicar més la situació dels presos i exiliats que ja estan pagant un preu prou alt i calia anar amb compte per veure quina decisió prenien. Hi ha raons que es poden entendre, però no es poden acceptar: Junts per Catalunya i Esquerra continuen competint entre elles. I això no es pot aceptar pel que ja hem dit aquí en alguna ocasió: si en situació d’emergència nacional, amb presos i exiliats seus, no són capaços de posar-se d’acord, estan fallant clamorosament a tota la gent que ha sortit al carrer i se la va jugar l’1-O sense preguntar-se quin partit votava la persona del costat.

Aquesta manca de generositat entre ells i aquesta manca de respecte als votants i a la societat no s’entén. No s’entén quan el PP parla de prohibir partits. No s’entén quan, com deia el vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, ahir en un tuit, “Amb els ‘tumultos’ van fer el relat de la rebel·lió, amb la guerra de llaços el de la fractura social, amb els comandos faran el de terrorisme. L’Estat criminalitza tota desobediència civil no violenta. Ens cal estar més units que mai”.

Doncs no, Junts per Catalunya i Esquerra, més desunits que mai, donant raons a l’oposició. Quan dilluns els vaig dir que celebràvem l’1 d’Octubre “entre la nostàlgia i la confusió” no em pensava que la confusió arribaria a aquests extrems, aquests extrems penosos i inacceptables. I em sembla que no hem tocat fons.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.