Els que no es fan enrere
L’ANTIC ADN. Malgrat la caricatura, Junts té molt poc a veure amb l’antiga CiU. Ha rescatat de les cendres convergents el seu instint innat per a la conservació del poder. Però l’impuls fundacional de Convergència ja no hi és. El pujolisme era gradualista, centrista i pactista. Després va aparèixer l’ERC de Carod-Rovira, aquell partit corcó que retreia als convergents renúncies i pactes. Fins i tot a l’oposició, l’ADN convergent es va mantenir, i l’Estatut rebaixat va ser fruit d’un pacte entre Artur Mas i Zapatero. Quan Mas i Junqueras van governar junts, ERC continuava essent el partit corcó que demanava anar un pas més enllà. I va continuar essent així fins a l’octubre del 2017. Un dirigent de Junts m’ho va fer entendre no fa gaire: “Puigdemont estava preparat per convocar eleccions, mentre que Marta Rovira exigia la DUI. Però Puigdemont va canviar d’opinió”. Les conseqüències ja les sabem: exili, presó i 155. “Però per primera vegada -em recorda aquest dirigent- l’antiga Convergència deixava de ser el partit que es feia enrere”.
MIRATGES. Aquest és l’impuls fundacional de Junts: la retòrica. Hi han trobat el gust, fent aquest paper de nou corcó, aplicant als republicans la seva pròpia medecina. El problema és que ja no som al 2006 ni al 2015, no som en temps d’expectatives ni de mobilització, sinó enmig d’una ressaca política empitjorada per la pandèmia. Mentre els republicans, deprimits, s’han resignat a un viratge estratègic esperant temps millors, Junts ha emprès una cursa desbocada que es basa en una sèrie de miratges: la DUI no consumada i la legitimitat de Puigdemont, el líder que -a diferència de Junqueras- va “seguir lluitant” a l’exili. El programa que se’n deriva és l’emprenyada i la confrontació, la recerca i captura de traïdors en el propi camp independentista, i la il·lusió que l’altra Catalunya, la que vota espanyolista, no existeix (un altre miratge). Aquesta línia rupturista complau els votants de pedra picada, i atreu els desencantats d’ERC, però també té un cost, perquè els fonaments de l’antiga hegemonia de CDC ara alimenten les restes del PDECat, el PNC de Marta Pascal, el radicalisme caviar de Primàries i alguns petits grups que sospiren per fer-se un lloc a les llistes del PSC.
REBENTISME. Junts va superar ERC a les últimes eleccions al Parlament, però la victòria va esdevenir un problema identitari per a la nova formació, encaixonada entre la gestió autonòmica i l’èpica puigdemontista. El líder de Waterloo va intentar una investidura trampa en la qual Roger Torrent es va negar a ser la víctima sacrificial; després va triar Quim Torra com a president delegat, i es va disposar a fer de la legislatura un Vietnam. Amb el seu líder a la presó, ERC assajava la via del diàleg amb el govern del PSOE a Madrid. Quan Torra va cometre l’error de la pancarta i va proposar l’enèsima desobediència virtual, Esquerra es va limitar a vessar llàgrimes de cocodril; Torra va prometre eleccions, però Puigdemont va preferir un any sencer de precampanya. A Junts s’ha imposat el discurs més rebentista, d’un populisme sense ideologia, i els seus altaveus clamen indignats com si estiguessin a l’oposició. Ara, amb la previsible elecció de Laura Borràs com a presidenciable, Junts es confirma com l’opció emocional, la dels qui “no es resignen”. És el corcó que assenyala les febleses dels altres. Sense ideologia coneguda. Fent costat als Mossos i als CDR amb idèntic entusiasme. Negant-se a parlar de res amb Madrid. És com una mena d’híbrid entre la CUP i el trumpisme. I el cas és que, entre els estralls de la pandèmia, el descrèdit de l’autonomia i les trampes de Sánchez, que poden motivar una abstenció massiva, Junts podria guanyar les eleccions. En aquest cas, veurem si darrere del confeti de color groc pot bastir-se un projecte real.
