Junts pel Sí i l’efecte Monticello / No negociaràs amb independentistes
Junts pel Sí i l’efecte Monticello
Oriol Junqueras i Pedro Sánchez es van trobar en secret a Barcelona. Quan s’ha sabut, el president d’ERC ha rebut per totes bandes en l’opinió tertuliada de Catalunya, mentre que el líder socialista s’ha hagut de posar el casc per llegir alguns columnistes espanyols. Vist sense passió, la reunió entre el vicepresident de la Generalitat i qui aspira a ser president del govern d’Espanya si arreplega els vots necessaris sembla lògica, civilitzada i, fins i tot, positiva. M’agrada constatar, però, que els motius de les crítiques, aquí i allà, són tan oposats que acaben convertint-se en una mostra més del fet diferencial. Aquí se li retreu a Junqueras la deslleialtat de no haver avisat Carles Puigdemont. Sánchez va dinar amb Puigdemont, va fer el cafè amb Junqueras i l’únic dels tres que no tenia tota la informació era el president, que el van deixar a la figuera. Res de nou. Sabíem que Junts pel Sí era un matrimoni de conveniència. Ja sabíem que els republicans mai s’han refiat del tot de l’independentisme convergent i que Puigdemont està dolgut pel paper d’ERC contra el seu relleu com a alcalde de Girona.
A la pel·lícula Matrimoni de conveniència Gérard Depardieu es casa amb Andie MacDowell per poder tenir la residència als Estats Units. No saben res l’un de l’altre però fan esforços per conviure. Un inspector s’adona que tot és un muntatge perquè l’un no sap quina és la crema facial de l’altra. Monticello. En la interessada cohabitació entre CDC i ERC, amb l’objectiu comú de tirar endavant el mandat de les urnes, continua havent-hi massa greuges mal païts. Caldrà molta generositat per part de tots dos perquè aquesta pel·lícula tingui un final feliç.
No negociaràs amb independentistes
La reunió d’amagatotis del 15 de març amb Junqueras encara ha tingut conseqüències mediàtiques més cruentes per a Pedro Sánchez. Ell es va defensar dient que no té res a amagar perquè és dels polítics que diuen el mateix en públic que en privat i perquè, segons les seves paraules: “Hem obert una etapa de desgel amb la Generalitat”. Gràcies per l’intent, però aquestes intencions arriben quan aquí ja no queda res per fondre.
El més suau que li han dit a Sánchez és que, veient-se amb Junqueras, ha traït el comitè federal del PSOE que al desembre va decidir que no negociaria amb cap partit amb idees independentistes. A partir d’aquí, s’agafa la trobada amb Junqueras com una traïció a la pàtria espanyola i com la prova -qui sap si definitiva- que Sánchez no mereix viure a la Moncloa. El presenten com l’home que està disposat a fer el que sigui i pactar amb qui calgui, fins i tot amb el dimoni, per poder ser president. Si Podem els feia esgarrifances, ja no t’explico Esquerra i Democràcia i Llibertat. Aquesta dreta tossuda que encara veu Rajoy com el mal menor per a l’economia i la unitat d’Espanya ha fet un aprofitament rotund i sistemàtic de la reunió per desacreditar Sánchez i deixar-lo com un venut, com un talòs o totes dues coses a la vegada. Però més enllà de com s’ho hagin pres també Ciutadans, els barons del PSOE i aquesta caverna que els agrada que es cantussegi el Cara al sol en un reality show, fa feredat veure que continuen sense entendre res. El vincle entre separatistes i empestats és una constant. Independentisme sembla que només els rimi amb terrorisme. I continuem encallats en aquest bucle antidemocràtic.
