15/6: Ara amnistia

Després les eleccions, Pedro Sánchez es va comprometre a desjudicialitzar la qüestió catalana. No era una concessió, era una necessitat. La política espanyola porta quatre anys encallada en un laberint que ha afectat molt negativament Espanya. Fins i tot Aznar ho reconeixia. Si la qüestió catalana s’enquista, Espanya és ingovernable i Sánchez no té futur polític. I no hi ha cap camí per desenquistar la qüestió catalana que no passi per la desjudicialització promesa. Que no ha arribat. La maquinària judicial no s’ha aturat. Més greu: s’ha tornat a accelerar. Hi ha una pila de decisions judicials imminents. Quan algú està perdut en un laberint, el més assenyat no és continuar avançant. Però s’entén que recular no és mai fàcil: cal trobar un motiu presentable. I el govern espanyol té a les seves mans la carta per no embolicar-se més en el laberint i començar a encarar una sortida. Es diu amnistia. I l’excusa l’hi acaba de donar, amb reflexió jurídica, algú tan poc sospitós de suport a l’independentisme com l’Antoni Bayona: revisar el delicte de sedició, anacrònic i poc adequat a un marc jurídic democràtic, i aprofitar la revisió per proclamar una amnistia. No és un regal als independentistes. És una cosa que li convé, també, a Espanya.