30/6: L’exèrcit i el foc

Una característica de la vida pública espanyola és la tendència a trobar excepcional el que és normal (i normal el que és excepcional). La presència de l’exèrcit espanyol en l’extinció del foc de la Ribera d’Ebre s’ha presentat, així, com una cosa excepcional i fins i tot contradictòria. No m’ho sembla. Em sembla el compliment normal d’un contracte vigent. En el contracte amb qualsevol estat es reconeixen uns drets i es donen uns serveis a tots els ciutadans, a canvi d’uns deures (també fiscals). A partir d’aquí, tot el reconeixement del món a qui fa bé la seva feina i tot l’agraïment a qui s’hi juga, a més, la vida. Però el servei va en el contracte. El que passa és que la cultura pública espanyola és molt poc contractual. Els serveis i els drets són vistos com una concessió graciosa i discrecional del poder. Potser perquè la idea del contracte remet a la possibilitat de negociar-lo, de revisar-lo si una de les part no n’està satisfeta. A Catalunya hi ha molts partidaris de revisar el contracte o, si no es pot fer d’una manera satisfactòria, rescindir-lo de mutu acord. El que no apareix en cap contracte és que la gent espontàniament ajudi el pagès de la Ribera que s’ha quedat sense ramat. Això no és contracte. Això és solidaritat.