Justícia injusta?

La justícia és exercida per homes. Els homes cometen errors. La conclusió: l’administració de justícia pot cometre errors. Els errors de la justícia espanyola en relació a l’independentisme, ¿són aleatoris, fruit de les errades de les persones, o són sistemàtics, és a dir, planificats, orientats i determinats?

El fets són jutjats per tribunals diferents. El Govern, pel Tribunal Suprem (TS). El cos dels Mossos, per l’Audiència Nacional. La mesa del Parlament, pel TSJC. Els alts càrrecs del Govern, per l’Audiència Provincial de Barcelona. ¿Es pot argumentar que la transcendència dels fets jutjats no és la mateixa en els casos del Govern i dels Mossos, quan l’alçament que justifica la sedició del Govern, i per la qual ha estat condemnat, hauria d’estar protagonitzat pels Mossos? ¿No estan els dos fets essencialment incardinats?

La separació dels fets jutjats en judicis diferents dificulta la defensa dels acusats perquè facilita l’acusació parcial i no integral del presumpte delicte. El que importa no és la parcialitat dels fets, sinó la seva integritat.

¿No seria necessari que alguna instància judicial vetllés per la coherència dels procediments i les resolucions? Fins i tot podrien fer-ho els mateixos tribunals que jutgen els fets de manera individual. ¿No és això, la jurisprudència, argument legal d’ús més que freqüent?

Els jutges més lliures són els del Suprem perquè no hi ha instància superior a la qual es pugui recórrer: només el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), anys després. El Tribunal Constitucional (TC) és un tràmit processal. En cap altre tribunal es dona aquesta circumstància. Que de tots els judicis en curs el primer tribunal a dictar sentència sigui el Suprem i que la sentència sigui dura condiciona la resta de tribunals, perquè les al·legacions a les seves sentències aniran al TS. ¿Això ha estat aleatori o determinat? ¿És possible, com alguns afirmen, que per aquestes raons es forcés que el tribunal que jutgés el Govern fos el Suprem?

Caldria preguntar-se si el Suprem està més o menys influït per la política que altres tribunals. Per al PP, segons les paraules del seu exportaveu al Senat Ignacio Cosidó, semblaria que sí. Per defensar que era una bona notícia per al partit que Marchena fos nomenat president del Consell General del Poder Judicial, deixant vacant la presidència de la sala segona del Tribunal Suprem, va dir: “ Controlaremos la sala segunda desde atrás ”.

Hi ha dues “anomalies” en les sentències dictades. La del Suprem al Govern -més de deu anys de presó a cada inculpat- i l’absolució de l’Audiència Nacional a la cúpula dels Mossos, inclòs el major Trapero. La condemna del TS a la presidenta del Parlament -més d’onze anys de presó- i la del TSJC a la mesa amb vint mesos d’inhabilitació. La sentència de l’Audiència Nacional és ferma, però si hagués estat recorreguda, hauria estat jutjada, com la del TSJC, pel TS. No cal dir més.

Hi ha persones que han estat jutjades i declarades innocents després d’anys de presó preventiva o confinament municipal: Sandro Rosell, expresident del FC Barcelona, i l’activista dels CDR Tamara Carrasco. És difícil pensar que la reclusió preventiva estava justificada, almenys durant la integritat del període -anys- en què van estar retinguts amb l’argument de la destrucció de proves, l’alarma social i el risc de fuga. Aquesta decisió no es justificava per les raons esmentades, però podia ser efectiva com a advertiment i escarment d’altres persones en circumstàncies similars. No hi ha notícia que, com en altres casos d’abús de poder de certs jutges -Baltasar Garzón, Pascual Estevill o Elpidio José Silva-, s’hagin iniciat procediments interns per analitzar i eventualment castigar fets, greus, que han causat danys a persones sense raó explicable.

La majoria dels atestats i informes utilitzats al judici del Suprem al govern català han procedit de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional. En les seves declaracions, el coronel Diego Pérez de los Cobos i el tinent coronel Daniel Baena van demostrar animadversió cap a l’independentisme. No hi ha constància que hi hagi hagut atestats de signe contrari. ¿Té lògica que la sentència s’hagi basat en aquestes declaracions, com la mateixa sentència recull? ¿No és aquesta una raó per sospitar de la neutralitat de la sentència si les bases en què se sustenta no eren tals?

El professor Jordi Nieva, en un article a l’ARA (“Jo no acuso”, 23 d’octubre), cita Mirabeau, que el 1790, amb la Revolució Francesa en el zenit de la seva pulsió social, va escriure: “El teu pitjor enemic no podrà condemnar-te si aconsegueixes reflectir l’evidència davant tothom”. És a dir, la veritat, si ho és i està ben argumentada, s’acabarà imposant... ¿Una planificació adequada de procediments i processos judicials orientada a dificultar aquest fi no ho pot impedir? ¿És aquesta la raó d’aquestes decisions judicials? A partir dels fets exposats es pot respondre la pregunta inicial.