Justícia i política
La incapacitat per resoldre els conflictes en l’àmbit polític porta els partits a una alarmant promiscuïtat amb la justícia. Ho veiem constantment i no només en la confrontació derivada del procés independentista. Hi ha una mena d’intolerància de fons que fa que la visita als tribunals sigui un recurs habitual que l’única cosa que fa és generar confusió. I així el Constitucional fa cada cop més un paper de tercera cambra que no li correspon en absolut, amb una intervenció directa a la política que li fa perdre autoritat com a garant de la Constitució. I els tribunals de justícia es converteixen en factors determinats de l’acció política i, per tant, són objectiu prioritari de la influència dels partits. I es nota sovint el perfum de la dreta. Ara mateix el Suprem, amb cinc vots en contra, s’ha apuntat a l’estratègia del PP de dur la renovació del poder judicial a Europa exigint que el govern els demani informes a ells i a la Comissió de Venècia abans que el Parlament aprovi la reforma de la llei orgànica. Paradoxes de la política: resulta que la dreta i alguns jutges se sumen a la doctrina Puigdemont d’europeïtzació dels conflictes.
“Els presos del Procés no van cometre cap delicte”, diu el jutge Martín Pallín, i, tanmateix, ja van pel quart Nadal a la presó. Com s’explica això? Perquè es va subrogar als jutges una responsabilitat que no els corresponia. Aquestes passarel·les entre política i justícia tenen conseqüències, com per exemple que un tribunal decideixi les hores de classe que el català ha de tenir a l’escola o que el Suprem, tot i refusar les denúncies promogudes per la dreta, encarregui als jutjats investigar la gestió política de la pandèmia. Tot plegat mostra una preocupant impotència del legislatiu per poder resoldre els problemes en l’espai parlamentari. Tenim uns partits amb cultura de secta, per tant, d’escassa flexibilitat i tendència a la rebequeria, amb un ull posat al jutjat de guàrdia. ¿I amb tot això la grandesa de la política on queda? La justícia, en política, hauria de servir fonamentalment per a la corrupció, que ja hi ha prou feina. No per intentar resoldre dràsticament els problemes polítics i multiplicar el malestar.
