JxSí i CUP, vosaltres mateixos. L'editorial d'Antoni Bassas

Amb el seu article publicat a l’ARA titulat “No asfixiem el procés”, Andreu Mas-Colell va trencar un silenci que cada vegada era més indissimulable i va posar veu a una incomoditat creixent dins de Convergència: a sobre de pactar una declaració de ruptura i desobediència amb un partit anticapitalista i euroescèptic, declaració contradictòria amb les promeses de seguretat jurídica que havia formulat Mas en campanya, contradictòria amb el partit d’ordre que sempre ha volgut representar Convergència, a sobre d’afegir un annex de mesures socials a la declaració, la CUP vota no a Mas dues vegades. “Fins aquí podíem arribar”, o fins aquí podia arribar gent com jo, pensa Mas-Colell. I ho diu. I darrere d’ell salta àgilment Francesc Homs i se suma a l’ultimàtum a la CUP: o almenys dos dels seus diputats voten Mas i l’investeixen o anirem a eleccions al mes de març.

Mas-Colell fa servir la seva autoritat moral. Sempre s’ha dit que, en contra de qualsevol aparença, el titular d’Economia no era ni un tecnòcrata ni un savi despistat. Precisament pel seu prestigi acadèmic i la seva intel·ligència estratègica, Mas-Colell sempre es fa escoltar i és polític en majúscules. Quan ell ja denunciat la indigència financera de la Generalitat i el maltractament de Montoro, la gent amb el seu nas fi pensa: “Si ho diu ell, que no fa servir l’exageració habitual de política, deu ser veritat”. El conseller dels diners té fama de dir sempre el mateix en públic que en privat, de manera que per força Mas havia de saber que havia de sortir aquest article que, segons com respongui la CUP, ens pot portar a noves eleccions en el que seria en cinc anys el primer gran senyal de debilitat del procés.

En el cas de Francesc Homs, recordin que serà el cap de llista de Convergència sota les sigles de Democràcia i Llibertat el 20-D, i que necessita reconnectar amb l’electorat de tota la vida de Convergència, classes mitjanes, en molts casos, que són els protagonistes del gran salt de l’autonomisme al sobiranisme, per no perdre almenys ni un sol vot de la base.

Mentre esperem la resposta de la CUP, el procés està davant del moment més delicat de la seva existència, en aquests cinc anys, perquè ara sí que estem davant de l’únic escenari que els protagonistes de tantes diades i del 9-N i del 27 S no entendrien: que havent-hi una majoria absoluta per la independència al Parlament, els 72 diputats no fossin capaços d’investir un president. Gairebé seria una presa de pèl, per no dir un menysteniment als esforços de tanta gent.

El més contradictori és que tant Junts pel Sí com la CUP es declaren collats a la taula de la negociació. Mas-Colell no diu “acabem amb el procés”, diu “no l’asfixiem”. Si tot això és així, no hi ha altre remei que el pacte.

JxSí pot argumentar que deu diputats no poden condicionar tant 62 diputats. La CUP pot argumentar que JxSí no va ser capaç de fer un millor resultat quan sumava la força de dos grans partits com ERC i CDC, més Forcadell, Casals, Romeva, ex-PSC, ex-Unió... Però aquests retrets, a part de no servir de gaire, amaguen la veritable pregunta, o si ho volen així, la veritable crítica que el sobiranisme hauria de fer-se: per què des del 9-N i fins al 27-S, gairebé un any, no es va eixamplar la base social del sobiranisme, per què el ‘sí’ no va saber explicar ni connectar millor amb la idea que representava un futur millor per a tothom. No ho va fer, va fer curt de resultats i ara la política respon la il·lusió de tanta gent amb el tremendisme del penya-segat.

La crua realitat és que el temps passa, que la setmana que ve ja farà dos mesos de les eleccions i Catalunya encara no té president ni Govern. Si les eleccions catalanes van convocar-se abans de les espanyoles devia ser per aconseguir un avantatge en la iniciativa que està a punt d’esfumar-se. JxSí no van junts al 20-D. El procés ja té prou adversaris per no mostrar un mínim d’unitat.