La responsabilitat limitada està causant un dany il·limitat

En una piulada recent, Olivier Blanchard, ex economista en cap del Fons Monetari Internacional, es preguntava com podem tenir "tanta incertesa política i geopolítica i tan poca incertesa econòmica". Se suposa que els mercats mesuren i atribueixen riscos; però les accions de les empreses que contaminen, venen analgèsics addictius i construeixen avions insegurs estan anant bé. El mateix val per a les corporacions que enriqueixen obertament els seus accionistes i directius a costa dels seus empleats, a molts dels quals els costa guanyar-se la vida i protegir els seus plans de pensió. Llavors, ¿els mercats estan equivocats o és que els senyals d'alarma sobre el canvi climàtic, les tensions socials i el descontentament polític, en realitat, són pistes falses?

Una anàlisi en profunditat ens revela que el problema es troba en els mercats. En les condicions actuals, els mercats simplement no poden valorar el risc de manera adequada, perquè els participants en el mercat estan protegits dels danys que les corporacions infligeixen als altres. Aquesta patologia s'anomena responsabilitat limitada, però quan es tracta del risc assumit pels accionistes, seria més precís anomenar-la responsabilitat inexistent.

Segons la normativa legal vigent, els accionistes estan protegits de tota responsabilitat quan les corporacions de les quals tenen accions perjudiquen els consumidors, els treballadors i el medi ambient. Els accionistes poden perdre diners en les seves participacions, però també obtenir guanys quan (o com a conseqüència que) les empreses causen un dany incalculable contaminant oceans i aqüífers, ocultant els perjudicis que generen els productes que venen o omplint l'atmosfera d'emissions de gasos d'efecte hivernacle. L'entitat corporativa pot haver d'assumir responsabilitats, potser fins a fer fallida, però els accionistes poden sobreviure al naufragi amb guanys.

Els accionistes han sortit indemnes un cop rere un altre. Des dels de Union Carbide després de la fuita de gas del 1984 en una planta a Bhopal, a l'Índia, que va matar milers de persones, fins als de les grans companyies tabaqueres, els fabricants d'amiant i la British Petroleum després del desastre de la plataforma Deepwater Horizon. Els accionistes de Boeing, l'empresa responsable de dos accidents aeris en què van morir 346 persones, van obtenir 43.000 milions de dòlars a través de recompres d'accions entre el 2013 i el 2019 –precisament el període durant el qual l'empresa va ignorar estàndards de seguretat amb la intenció de retallar costos–. Mentrestant, les famílies de les víctimes han de sortir-se'n amb un fons per a desastres de 50 milions de dòlars, que representen a penes 144.500 dòlars per víctima.

Una demanda legal contra membres de la família Sackler, propietària de Purdue Pharma, una de les companyies relacionades amb l'epidèmia dels opioides als EUA, està intentant una vegada més que els beneficiaris d'una mala praxis corporativa assumeixin les seves responsabilitats. Per por que els toqui fer-ho, alguns membres de la família han venut les seves propietats a Nova York i han traslladat els seus diners a Suïssa. Però, probablement, no tenen motius per preocupar-se. Com ha exposat John H. Matheson, de la Facultat de Dret de la Universitat de Minnesota, els tribunals poques vegades permeten a les víctimes d'una conducta corporativa nociva "aixecar el vel corporatiu" que protegeix els accionistes de tota responsabilitat.

El que s'esgrimeix per justificar la responsabilitat limitada és que encoratja la inversió –i l'assumpció de riscos–, cosa que porta a innovacions econòmicament beneficioses. Però hauríem de reconèixer que salvar els amos dels perjudicis que causen les seves empreses equival a subsidiar-los legal. Com passa amb tots els subsidis, els costos i beneficis s'haurien de tornar a avaluar passat un temps. I, en el cas de la responsabilitat limitada, el fet que els mercats no puguin valorar el risc d'activitats que se sap que causen un dany substancial ens hauria de fer reflexionar.

I el que és pitjor, aquest subsidi particular té poc sentit econòmic. Tots els economistes saben que els drets de propietat estan pensats per augmentar l'eficiència garantint que els propietaris internalitzin els costos associats als actius que posseeixen. Però la responsabilitat limitada aïlla els inversors de les externalitats creades per les empreses de les quals són propietaris.

Mentre els accionistes puguin obtenir beneficis amb aquestes externalitats, les defensaran. I combatran qualsevol intent de forçar una internalització dels costos, inclòs l'impost al carboni que la Unió Europea està promovent actualment. La regulació vertical, afirmen, és ineficient, perquè els governs no tenen manera d'identificar la taxa òptima de l'impost. Però si aquest és el cas, per què no es permet que els mercats avaluïn el risc correctament, eliminant la distorsió que avui els impedeix fer-ho?

Les regles de responsabilitat no es poden canviar d'un dia per l'altre. Però els canvis haurien d'introduir-se gradualment després d'un període de transició que ens posi a tots en alerta. No cal cap tractat multilateral nou ni esforços d'harmonització complicats. Si un grapat de països adoptessin estatuts que aixequin el vel i garantissin que els demandants puguin recórrer als tribunals, els mercats hi respondrien en conseqüència.

Sens dubte, els accionistes intentarien eludir responsabilitats traslladant actius a jurisdiccions segures i fent lobi als seus propis governs perquè els protegeixin amb amenaces de sancions comercials contra els països que sí que adoptin estatuts que aixequin el vel. Però com més països adoptin aquests estatuts, menys èxit tindran aquestes tàctiques.

El privilegi que tenen ara els inversors, que distorsiona els mercats i els dona llicència per fer mal, no només és ineficient. És una amenaça tant per al sistema de mercat com per la societat de què tots depenem per a la nostra supervivència.

Copyright Project Syndicate