El Tribunal Constitucional alemany es rebel·la

El 5 de maig, el Tribunal Constitucional alemany va dictaminar que el govern i el Parlament del país van infringir la Constitució perquè no van controlar amb prou rigor el Banc Central Europeu i, en concret, el seu programa de compra de bons públics (el PSPP). La sentència és tan recargolada com sembla: un tret "per l’esquena que va als ulls passant pel pit", com afirma la dita alemanya. I aquest precisament és el problema.

Amb un to indignat i de superioritat moral, el Constitucional alemany ha asseverat que no estava vinculat per una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) del desembre del 2018 sobre aquest tema, perquè aquest tribunal va vulnerar greument els mètodes d'interpretació jurídica des del moment que no va aplicar correctament el "principi de proporcionalitat" de la UE. En conseqüència, el tribunal alemany considera que la decisió del TJUE és ultra vires (va més enllà de les seves competències) i, per tant, no és vinculant.

Dit d’una altra manera, un tribunal independent ha atacat la legalitat de la sentència d’un altre tribunal independent (i superior en matèria de dret de la UE) perquè, suposadament, aquest últim no ha controlat un banc central independent. Mai havia tingut tanta vigència la vella pregunta "Qui vigilarà els vigilants? [Quis custodiet ipsos custodes?]"

D’acord amb el Tractat de la UE, el TJUE té competència exclusiva per interpretar el dret dels Tractats de la UE –segons l’article 267 del Tractat sobre el Funcionament de la Unió Europea (TFUE)– i per dictaminar sobre qüestions relatives al BCE –segons l’article 35 del protocol del TFUE–. Després de desestimar la sentència del TJUE, els jutges alemanys es van aventurar a analitzar els programes d’expansió monetària del BCE.

Val la pena destacar que no van arribar a la conclusió que el BCE havia infringit l'article 123 del TFUE, que prohibeix a aquest organisme el finançament monetari dels estats membres. Però sí que van afirmar que el TJUE no va comprovar si el Banc Central Europeu havia fet una rigorosa anàlisi de la proporcionalitat a l’hora de valorar les repercussions que probablement tindrien les seves mesures en els resultats monetaris i en els resultats econòmics en general, tenint en compte que les competències del BCE es limiten a les polítiques monetàries.

Els economistes de seguida van assenyalar que era impossible diferenciar clarament les polítiques monetàries de les polítiques econòmiques, i van qualificar d'"ingènua des del punt de vista econòmic" la sentència del tribunal alemany. Però hi ha un problema més profund: la divisió de poders.

Vigilar aquestes fronteres sempre és difícil, però és especialment problemàtic dintre del peculiar sistema de governança de la UE, format per diversos estrats. La UE no és un estat federal; es basa en unes competències que li deleguen els estats membres, en uns àmbits més que en d’altres. Si ens ho mirem des del punt de vista més benèvol, el tribunal alemany afirma que el fet que el TJUE no hagi sigut capaç de controlar el BCE no li ha deixat més alternativa que fer cas omís de les competències exclusives del tribunal de Luxemburg per interpretar el dret dels Tractats de la UE i procedir, per tant, a la seva pròpia interpretació.

No es pot descartar que, en un cas d’il·legalitat flagrant, quedés justificada la posició del tribunal alemany, però el fet de no aplicar rigorosament la prova de proporcionalitat no n’és un. Tot i que aquest principi s’ha incorporat als Tractats de la UE, la prova de proporcionalitat no és una norma taxativa, sinó una guia per determinar com es poden aplicar les competències de la UE d’una manera equilibrada i coherent.

La jurisprudència ha perfeccionat la prova de proporcionalitat dividint-la en tres parts: eficàcia, necessitat i una avaluació amb els mitjans menys restrictius. El TJUE no va ometre la prova; com a màxim, no va acabar-ne d’aplicar la tercera part. Segons el tribunal alemany, això va buidar de significat tot el procediment. Però no podem deixar de preguntar-nos si els jutges alemanys han sospesat la proporcionalitat de la seva pròpia actuació.

D’entrada, mentre acusa el TJUE d’actuació il·legítima, el tribunal alemany s’ha extralimitat i ha obert una via per als litigants que vulguin emprendre aquesta mena d’accions jurídiques. Segons la llei fonamental alemanya, del 1949, només les persones que veuen amenaçats els seus drets constitucionals estan legitimades per presentar una demanda davant del Tribunal Constitucional Federal. Una vulneració que no sembla gens versemblant en el context de les mesures d’un banc central o la corresponent resposta del govern alemany.

Però el tribunal ha aplanat el camí per a aquests processos quan ha combinat el dret individual al vot en unes eleccions democràtiques amb el principi de democràcia consagrat a la Constitució. A partir d’aquí, ha afirmat que qualsevol transferència de drets a la UE que no hagi sigut avalada explícitament pel legislatiu alemany o que pugui afectar la seva sobirania fiscal equival a una vulneració del dret individual al vot.

Es podria dir que aquesta interpretació jurídica ultrapassa els límits competencials del poder judicial, com va defensar d’una manera molt convincent l’antiga magistrada del tribunal Gertrude Lübbe-Wolff en el seu vot dissident en el primer cas sobre el BCE, del gener del 2014. Si el tribunal s’hagués acollit a la moderació judicial, el poder de controlar les accions de les institucions de la UE en tots els casos, excepte en els més importants, continuaria en mans de qui correspon: el govern i el Parlament alemanys.

Amb la sentència del 5 de maig, però, el Tribunal Constitucional Federal s'erigeix obertament en àrbitre suprem de les polítiques del BCE. De moment, el Banc Central Europeu podrà mitigar l'impacte d'aquesta sentència afegint, a l'anunci de noves mesures, una anàlisi més detallada de la proporcionalitat.

De tota manera, el problema té repercussions més profundes. El Tribunal Constitucional Federal controlarà les relacions d'Alemanya amb la UE, supervisarà les actuals mesures del BCE i les futures i, molt probablement, bloquejarà qualsevol intent d'introduir els eurobons, per molt potents que siguin els arguments al seu favor. I com que la Constitució, adoptada com a resposta als horrors del règim nazi, protegeix el principi de democràcia amb la "garantia d’eternitat", ni tan sols una esmena constitucional podrà resoldre aquest conflicte.

I ara aquest tribunal –sense tenir en compte les conseqüències polítiques que tindrà per a Europa i Alemanya, menyspreant el principi de l'estat de dret a la UE i passant per sobre de les seves limitacions– s’arrisca a sacrificar l'euro, i potser fins i tot la UE, obstaculitzant els esforços del BCE per gestionar la moneda única. Està fora de control una institució que, per la seva pròpia naturalesa, no governa ningú.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright Project Syndicate