Kilian i 1.958 corredors més a l’Ultra Pirineu

Bellver de CerdanyaAra diré les dues paraules màgiques. Sabeu quines són?” L’ speaker de la presentació de l’Ultra Pirineu 2017 llançava aquesta pregunta a l’auditori del Casal de la Vila de Bagà i quedava ben clar de qui parlava: Kilian Jornet. El públic, que havia escoltat amb timidesa i discreció les diferents compareixences d’estrelles del trail running com Mira Rai, Tòfol Castanyer, Jan Margarit i Raúl Criado, va desbordar l’aforament cap a les sis de la tarda. S’hi esperava l’autèntica estrella de les curses de muntanya i ningú s’ho volia perdre. Abans que sortís a escena, l’ovació va ser majúscula. I quan ja l’anunciaven, més aplaudiments, i això que durant uns segons ningú el veia. El buscaven però no el trobaven pel passadís de la part posterior de la sala, des d’on havien entrat els altres protagonistes durant la tarda. I, de sobte, Kilian ja era a l’escenari, aparegut del no-res. Els “Oh!” dels assistents van reforçar la imatge d’estrella de l’atleta.

El carisma de Jornet és estrany. Ell no fa gaire per agradar: si pogués, només correria o s’inventaria reptes de muntanya. Però agrada. Agrada molt. Desenes de nens estiraven el coll per veure’l bé, buscaven el mínim racó entre cadires i espatlles per observar cada moviment del corredor. Això va passar també a l’avituallament de Martinet, el punt de la cursa on es va aplegar més gent per veure els corredors de la Marató Pirineu, que es va fer ahir a Bellver de Cerdanya i que van acabar 779 dels 853 corredors que van començar-la. “El veieu?”, deien els pares que tenien els fills a coll. Jornet, sense perdre ni un segon a beure aigua o menjar fruita o fruita seca, va volar cap a l’últim tram de la cursa. Faltaven onze quilòmetres, l’últim esforç. “És bonic córrer a casa, als corriols on he crescut”, havia dit el dia abans. Després de 3 hores, 44 minuts i 28 segons, Jornet va passar en primera posició per l’arc de Bellver de Cerdanya. Darrere seu, a pocs segons, va entrar el francès Nicolas Martin, i tercer va ser el nepalès Bhim Bahadur Gurung (3:46:52). En noies va guanyar Ruth Crofty (4:19:10), per davant de Laura Orgué i Glykeria Tziatzia (4:32:08).

Al vespre, el protagonisme se’l va endur el corredor lleonès Pablo Villa, guanyador de la Salomon Ultra Pirineu, la cursa llarga de 110 km (12:30:19), que es va imposar a Dimitri Mitaiaev i Aurelien Dunand-Pallaz. En noies va guanyar Maite Maiora (14:22:24). Núria Picas va ser 2a. Hi van competir 949 atletes.

Els esforços de tots ells van quedar eclipsats per l’efecte Kilian, focus de totes les mirades durant el cap de setmana. De fet, en plena Marató Pirineu els corredors preguntaven com anava la cosa al cap de cursa. “Ui, el Kilian ha passat per aquí just a 1:30”, deia un espectador al quilòmetre 18, entre Cortals i Prat d’Aguiló. El meu rellotge marcava el doble. “És una bèstia!”, va dir el corredor que tenia al davant.

Aquesta admiració per Kilian Jornet ha provocat més d’un maldecap al col·lectiu mèdic, que no deixa de repetir que el que ell fa -com se sol dir amb els experiments científics més estranys-és una d’aquelles coses que “no es poden repetir a casa”. “El que fa el Kilian només ho pot fer ell”, deia el doctor Enric Subirats, una de les veus del nou documental de Jornet, Testing ourselves, que va rodar al costat de la seva parella, la també atleta sueca Emelie Forsberg, i que va presentar per primer cop divendres a Bagà. Els deu minuts de vídeo, amb el Casal de la Vila completament a les fosques, van ser el ganxo amb què Jornet va entretenir els assistents. Quan es van encendre els llums, ja no hi era. “Sempre fa el mateix, és com un fantasma”, es queixava una dona, asseguda al meu costat. És l’essència de Kilian Jornet: fugaç, sempre de pas, gairebé invisible. Dissabte, altre cop el més ràpid.