L’última batalla contra el ‘califat’

Front De Deir Al-zor (Síria)Autobusos i camions de transport de mercaderies plens de milicians apilats, intentant fugir d’una mort segura a la ciutat fantasma de Raqqa a finals del 2017, és una imatge molt allunyada de la que transmetien les revistes o vídeos propagandístics dels jihadistes en l’època daurada, on es veien combatents als quals no els tremolava el pols quan havien d’executar civils a sang freda, i que semblava que farien el mateix amb qualsevol enemic. Un dels grans errors d’Occident a la guerra de Síria va ser fer d’altaveu dels vídeos i les informacions cada cop més sagnants del Daeix, cosa que retroalimentava la bèstia i alentava el deliri del somni d’un califat que havia de colonitzar mig món. Però en la història els imperis s’enfonsen després d’una decadència de dècades o segles: aquest ni tan sols va resistir tres anys i va perdre la seva “capital”.

Finalment van preferir viure de genolls que morir drets i van deixar en un segon pla els seus principis per salvar la pell a qualsevol preu: aquesta va ser la seva primera i única opció. Els mateixos a qui no els tremolava el pols a l’hora de torturar i assassinar gent innocent sota el seu regnat de terror ara fugen intentant saltar d’un vaixell ja massa escorat per no enfonsar-se.

Ho van aconseguir arribant a un acord amb les FDS [Forces Democràtiques de Síria, una aliança liderada per kurds i que principalment té el suport dels Estats Units, el Regne Unit i França], que intentaven salvaguardar al màxim la població civil i preservar la petitíssima part de Raqqa que encara quedava dreta. El problema era que tota aquesta massa de combatents de l’Estat Islàmic prendria posicions en una altra zona geogràfica de Síria, en la qual tard o d’hora haurien de tornar a enfrontar-s’hi.

Mesos després d’allò, tots aquests jihadistes es feien forts a l’enclavament de la província de Deir al-Zor, cosa que ens porta al punt on som ara: la batalla final del califat. Hi haurà un abans i un després en la història del Daeix, perquè el que defineix un estat és primordialment el territori que controla i ara els jihadistes es quedaran sense cap territori sota el seu control. Només dos quilòmetres quadrats els separen de la seva extinció com a autoanomenat estat.

Civils a canvi d’una sortida

Mustafa Bali, portaveu de les FDS, ha declarat que els jihadistes estan utilitzant els civils altre cop com a moneda de canvi, no només com a escuts humans, sinó que també intenten negociar via contrabandistes i civils un intercanvi similar al que van obtenir a Raqqa: bàsicament vides de civils a canvi de la seva sortida per un corredor segur cap a Idlib o Turquia. Segons el mateix portaveu, totes aquestes peticions han sigut rebutjades per les FDS.

És evident l’escenari futur que plana sobre poblacions com Raqqa, Manbij i la zona de Deir al-Zor, que es preveu que aviat serà totalment alliberada. El problema no només és a Síria. També a la iraquiana Mossul, una altra de les antigues capitals de l’extingit califat, hi ha aquesta por. I el mateix passa a Sirte, la seva altra excapital a Líbia, on els jihadistes mantenen una forta presència. Tot això recorda massa Bagdad en els seus pitjors moments o recentment a Kabul, on l’Estat Islàmic té una gran activitat que es tradueix en atemptats cada cop més sagnants. Els esforços d’Occident per frenar el Daeix estan donant els seus fruits en el terreny militar, però el seu poder d’atreure nous combatents es manté, encara que minvat. No sabem què vindrà, potser una altra bandera, nous símbols i mètodes diferents, però el mal no ha desaparegut i no sabem com aturar-lo.

Roni Welat, cap d’operacions de les milícies aliades de la coalició contra el Daeix al front de Hajin, assegura que “en un futur pròxim, quan constati que els nord-americans ja no hi són, l’Estat Islàmic doblarà la seva activitat”. Aquest és el vaticini compartit per tot l’alt comandament de les FDS.

Al front de Hajin hi ha una amalgama de civils que van formar part del Daeix: s’hi poden veure europees de diversos països amb el conegut nicab i amb els seus fills (molts d’ells de diferents pares, ja que si els mataven el marit les tornaven a casar per així seguir procreant), i gent que simplement va intentar sobreviure quan el Daeix es va convertir en un més dels molts grups que havien pres el control del lloc on vivien. Molts ja no tenen un lloc per tornar, com explica Um Nariman Spejan, que, al costat dels seus dotze fills, es posa les mans al cap. “El nostre cor sagna davant el que ha passat, les nostres vides s’han trencat”, diu davant casa seva, ara reduïda a runa. També hi ha desertors locals del Daeix (òbviament els europeus no tenen aquesta possibilitat) que s’afaiten la barba i intenten camuflar-se entre les interminables caravanes de civils que fugen a mesura que l’ofensiva avança cap a les últimes zones controlades per l’Estat Islàmic.

“Trobem molts radicals estrangers, ahir mateix un espanyol”, explica Mahmud, un desactivador d’explosius que treballa netejant la zona de les temudes bombes trampa. Sigui com sigui, el tauler geopolític que marcarà l’agenda en les pròximes setmanes de tots els països involucrats pot determinar un escenari dramàtic per al poble sirià. Ni la comunitat internacional ni la Lliga Àrab es van voler implicar per aturar un conflicte que va acabar obrint la porta al Daeix, amb una població que es va veure arrossegada a escollir entre morir o sobreviure sota els jihadistes que havien segrestat la seva revolució.