L’1-O i la reacció legalista

L’1 d’octubre va ser la culminació d’un procés en què la societat civil organitzada ha ocupat un espai central. Els partits evidentment n’han estat partícips, però sense una pressió constant de la societat civil organitzada no s’hauria aconseguit ni engegar el denominat Procés ni tampoc culminar l’1-O. No hi ha 2,3 milions de ciutadans que es llancen als carrers cegament abduïts per polítics i sistemes d’educació perversos. El que hi ha són ciutadans organitzats políticament, que constitueixen una base social molt àmplia que ha desbordat la lògica institucional de la política. D’altra banda, la determinació d’aquestes persones, la seva capacitat de mobilització i la seva fortalesa organitzativa han estat innegables si tenim en compte que més de 10.000 policies i guàrdies civils, més el CNI, malgrat haver-hi esmerçat ingents esforços durant mesos, han estat incapaços d’interceptar ni una sola urna i, ja el dia del referèndum, de 2.315 punts de votació només van aconseguir tancar-ne uns 90.

Davant d’un acte de desobediència pacífica massiu i organitzat, la resposta de les institucions de l’Estat ha estat hostil i ha consistit a agafar-se a l’ordenament jurídic per esclafar-lo. El discurs del rei, d’una profunditat antidemocràtica que esparvera, segueix aquesta lògica. Quan Felip de Borbó diu als catalans no independentistes “No esteu sols”, ignora i demonitza els més de dos milions d’independentistes i les 900 persones atonyinades per la policia del Regne, i obre un relat inquietant, desenvolupat aquests dies, que no només ataca políticament i judicialment l’elit independentista sinó que ja busca atemorir directament 2,3 milions de catalans. La resposta és un retrat de la reacció: no proposa res, no reconeix cap legitimitat i castiga la mobilització de la societat civil estenent la cultura de la por i ensenyant, ara ja sense embuts, que l’única resposta és la submissió a l’ordre establert. La mobilització espanyolista del diumenge 8, encara que legítima, és igualment reactiva, ja que nega l’existència política al rival i aspira a la seva submissió mentre apel·la a la llei i emmascara un nacionalisme assimilacionista i centralitzador. S’apel·la a l’ordre jurídic com a garant de la preservació dels drets individuals i en general de la democràcia, però per aturar el canvi.

Arreu d’Europa, la democràcia és cada cop més un joc amb les cartes marcades, incapaç de canalitzar problemes polítics de primer ordre plantejats democràticament que discuteixen l’ordre establert. Va ser el cas, per exemple, del referèndum grec del 2015. Les institucions estan cada cop més atrinxerades darrere de les lleis, i fan ús d’un discurs legalista que protegeix una visió summament elitista de la política. Un cant tecnocràtic que recorre sovint a la difamació del ciutadà mobilitzat i que converteix el que no es mobilitza en un exemple de bon comportament democràtic. En aquest marc, la llei passa sovint de ser la garantia per protegir els drets democràtics dels ciutadans a ser un instrument de poder que, paradoxalment, aplaca en nom de les llibertats les mobilitzacions democràtiques que sorgeixen de la participació directa de la societat civil. Quan es fa servir la llei per acompanyar una estratègia política que té com a objectiu destruir mobilitzacions cíviques pacífiques de gran abast social i que discuteixen l’ordre establert, s’acaba liquidant el dret a dissentir (el discurs del rei ho va deixar meridianament clar) i la separació de poders. Aquesta estratègia condueix, a la llarga, al deteriorament democràtic, ja que buida de significat polític el concepte de ciutadania, entès com el dret a poder ser directament partícip de l’esdevenidor polític del propi entorn social encara que això signifiqui discutir l’ordre establert.

L’argument mil vegades repetit aquests dies que la llei és l’únic garant dels drets democràtics i que desobeir és un primer pas cap a l’autoritarisme oblida que els drets civils dels afroamericans no es van aconseguir fins als anys seixanta i després de desobeir una legalitat racista; que l’Imperi Britànic era una democràcia liberal que legalment subjugava pobles arreu del planeta; que la civilitzada socialdemocràcia sueca tenia un programa “legal” d’esterilització obligada als retardats mentals que va durar fins als anys 70; i, també i sense anar més lluny, que a Espanya va caldre omplir les presons d’insubmisos al llarg dels anys 80 i 90 per aconseguir el dret de no fer el servei militar.

En tots aquests casos, la llei servia al poder per mantenir l’ordre a la força contra una part de la ciutadania que s’hi oposava obertament i en molts casos mitjançant la desobediència. Quan una mobilització subversiva però plenament democràtica es criminalitza, la llei passa a mimetitzar-se amb la reacció. I aquesta és una perversió que posa en qüestió tota la legitimitat del sistema democràtic, ja que converteix l’ statu quo en una veritat pretesament indiscutible.