La crisi constitucional persisteix
No conec cap història de la Guerra Civil Americana que faci responsable del conflicte bèl·lic la sentència del Tribunal Suprem en el cas Dred Scott versus Sanford. Però tampoc no en conec cap en què aquesta sentència no figuri com el detonant de la guerra. No va ser el Tribunal Suprem el causant de la Guerra Civil, però sí que va contribuir al seu esclat. El sistema constitucional hauria de reinventar-se.
Salvant totes les distàncies, que són moltes, estic convençut que, quan s'analitzi la crisi del sistema constitucional de 1978, ningú en responsabilitzarà la STC 31/2010, però ningú deixarà de considerar aquesta sentència com el detonant que va posar en marxa una crisi general que va imposar una reinvenció del sistema polític, que s'haurà de produir necessàriament.
Perquè el sistema polític configurat per la Constitució de 1978 va deixar de funcionar no immediatament després que es fes pública la STC 31/2010, però sí dos anys després. Inicialment va semblar que únicament el PSC-PSOE i ERC a Catalunya i el PSOE a Espanya suportarien el cost de la sentència. La patacada d'ERC i el PSC-PSOE a les eleccions autonòmiques catalanes de la tardor del 2010 seria compensada per una pujada espectacular de CiU. La patacada del PSOE a les eleccions autonòmiques i municipals del maig i a les generals del novembre del 2011 seria compensat per una pujada espectacular del PP. La crisi semblava constitucionalment manejable. L'esquerra hauria de passar una travessia del desert, com li va passar a la dreta en els anys vuitanta després de la desaparició d'UCD, però res més.
A partir de la Diada del 2012 es començaria a veure que la cosa no aniria per aquí. El salt de l'autonomia a la independència del nacionalisme català representat per CiU va suposar el rebuig del "bloc de la constitucionalitat" com a fórmula d'integració de Catalunya a l'Estat. Aquest rebuig va pretendre instrumentar-se a través de la celebració d'un referèndum, que ha tingut i no ha tingut lloc al mateix temps en dues ocasions. El nacionalisme català va evidenciar que no tenia força per imposar la seva proposta, però sí per desestabilitzar el sistema polític de la Constitució de 1978.
I en aquest sistema políticament desestabilitzat estem instal·lats clarament a Catalunya des del 2012 i a Espanya des del maig del 2014 –quan, després dels resultats de les eleccions europees, es produiria l'abdicació del rei Joan Carles I– i, sobretot, des de les eleccions municipals i autonòmiques del maig i generals del desembre del 2015.
Als municipis i a les comunitats autònomes la crisi de governabilitat ha pogut ser fins a cert punt controlada. Amb més o menys dificultats s'hi està aconseguint formar govern. Però a Catalunya i a l'Estat no ha sigut possible. Les tres últimes investidures del president de la Generalitat, la del 2012 d'Artur Mas, la del 2015 de Carles Puigdemont i la del 2018 de Quim Torra, i el desenvolupament de la vida parlamentària en les tres legislatures en què van ser investits seran estudiades com l'antimodel del que és un règim parlamentari.
I a Catalunya, malgrat totes les dificultats, ha sigut possible investir un president de la Generalitat i s'ha aconseguit evitar la repetició d'eleccions. A Espanya no va ser possible el 2016 i sembla que tampoc serà possible el 2019. La ingovernabilitat de Catalunya desfermada per la STC 31/2010 ha conduït, com era de preveure, a una crisi de governabilitat de l'Estat. Espanya no pot governar-se democràticament sense que Catalunya s'autogoverni, és a dir, s'autodirigeixi d'acord amb una fórmula constitucional i estatutària acceptada pels ciutadans de manera molt majoritària. No d'acord amb una fórmula que se li imposa des de l'Estat contra el vot exprés dels ciutadans en referèndum.
Des de la STC 31/2010 aquesta fórmula no existeix. Formalment sí, però materialment no. I d'aquí ve la ingovernabilitat de Catalunya i, com a conseqüència, la ingovernabilitat de l'Estat. Continuem on érem. La integració de Catalunya a l'Estat continua sent el problema constitucional sense la solució del qual la democràcia no és possible a Espanya. A la Constitució de 1978 es va dissenyar una fórmula, pacte entre el Parlament i les Corts Generals més referèndum, que va funcionar entre el 1980 i el 2010, però que va ser dinamitada per la STC 31/2010, que va desautoritzar el pacte i va desconèixer el resultat del referèndum.
Formalment la crisi afectava Catalunya exclusivament. Materialment suposava una crisi d'Estat. I així continuem.
