La monarquia no és un tema urgent?
El ministre de Consum del govern d'Espanya, Alberto Garzón (coordinador general d'Izquierda Unida, formació confluïda dins d'Unides Podem), no considera urgent un referèndum sobre la monarquia perquè hi ha problemes de més importància, segons ha declarat aquest dilluns a El matí de Catalunya Ràdio. Podem estar d'acord que, avui dia, la prioritat de qualsevol govern ha de ser la pandèmia del coronavirus i els seus efectes sanitaris, econòmics i socials. Per això mateix no s'hauria de banalitzar, la pandèmia, fent-la servir com a excusa per evitar altres qüestions que requereixen l'atenció del govern, o per mirar de treure'ls importància. Avui dia, al Regne d'Espanya, la greu crisi institucional i política generada per la casa reial és una d'aquestes qüestions. I mirar de minimitzar-la és un trist servei a la democràcia, encara més venint de polítics que es proclamen republicans.
És cert que aquesta idea segons la qual la monarquia no era un problema important va ser molt repetida per les esquerres, i també pel catalanisme polític, durant molts anys. Existia la convicció, per mala fe o per ignorància, que el cap de l'Estat tan sols exercia un paper simbòlic, vinculat amb la representació de la unitat d'Espanya, però sense contingut, o sense conseqüències rellevants, en l'àmbit polític o jurídic. Se li atribuïa, al rei d'Espanya, una certa capacitat d'arbitratge i un rol d'un cert pes en la representació exterior de l'Estat: aquelles frases tan repetides segons les quals Joan Carles I era “el millor ambaixador”, etc. Greu error, com s'ha pogut veure en els darrers anys, i sobretot d'ençà del 3 d'octubre de 2017, quan el rei d'Espanya va decidir prendre partit en favor del nacionalisme espanyol més extrem i agressiu, el que acabaria condecorant policies per haver apallissat ciutadans indefensos en la celebració d'un referèndum. En paral·lel a aquest arrenglerament ideològic de la casa reial, s'ha anat desvelant la corrupció no circumstancial, sinó profundament arrelada, de la institució. Una corrupció que ara s'intenta presentar com un mal comportament (fins i tot com un mal comportament en l'àmbit privat) del rei emèrit, però que suposa un muntatge de tal envergadura que és impossible que sigui obra d'una sola persona, o d'un grup reduït. Ben al contrari, per tirar endavant els seus fraus i els seus espolis de la hisenda pública, Joan Carles I ha hagut de comptar necessàriament amb la connivència dels poders de l'Estat: legislatiu, executiu i judicial, i per descomptat també amb la de la seva pròpia família, començant per l'actual rei i cap de l'Estat, Felip VI. Això vol dir que és tota l'estructura política i institucional de l'Estat la que està corrompuda: una situació indesitjable, que hauria de merèixer la màxima preocupació d'un ministre del govern d'aquest estat. Sobretot, insistim, si és republicà. Però vist com tirava pilotes fora Alberto Garzón (els presos polítics catalans, l'amnistia, els indults, la reforma del Codi Penal), tampoc ens hauríem de sorprendre de res.