#Ladecisió
Fa temps que defenso davant directius, economistes i empresaris que les noves tecnologies han ensorrat dos conceptes que eren inqüestionables i invariables. Un és la distinció entre oferta i demanda. Avui, competim contra els nostres propis clients. Un hotel allotja a les seves habitacions un client que potser té un apartament a Airbnb i que, per tant, li fa la competència. Els lectors de diaris escriuen i difonen notícies en xarxes socials. El comprador d’un cotxe ofereix compartir-lo a gent que, d’aquesta manera, potser renuncia a tenir-ne un i, per tant, els clients de cotxes lloguen cotxes. El segon canvi és el concepte d’indústria o sector d’activitat. Les fronteres entre sectors són difuses. Biotecnologia, fusió de biologia i tecnologia; eductainment, fusió d’educació i entreteniment... Els nous models de negoci ho barregen tot. Escoltes música a través d’una aplicació però és alhora un mitjà per conèixer gent a través del xat.
El reportatge de Griezmann, produït per un futbolista, empleat del club pel qual havia de decidir si fitxava, n’és un clar exemple. L’endemà de l’emissió, amb drets de Movistar, la majoria de periodistes parlaven d’intrusisme, de voler fer negoci d’una notícia, de manca de respecte pels sentiments dels aficionats, d’oportunisme i bla-bla-bla. És a dir, el mateix que fan els mateixos periodistes.
La veritat és que el periodisme clàssic segueix sense entendre que internet 3.0 ha canviat el món i que a les noves generacions ja no els importa qui fa què ni qui ho ven. Si és interessant i distreu, ho compraran o consumiran. I sí que la qualitat, el rigor, la veritat, la cultura i tot el que vulgueu s’estan perdent. I que la velocitat i l’estímul passen per davant de tot. Que sí, que sí. Que ens podem seguir queixant, plorant, i fent una anàlisi incompleta. La demanda competeix amb l’oferta. Piqué i Griezmann competeixen amb els diaris esportius i la frontera entre notícia i espectacle està trencada. A partir d’aquí, a posar-se les piles.
