‘Ladies and gentlemen who lunch’

S eguint l’estela de les dames més poderoses del planeta, les de l’Upper East Side (sí, les de la cançó de Stephen Sondheim, perfectament descrites per Bob Colacello a Vanity Fair i retratades exhaustivament per Marina Garnier durant els vuitanta i noranta), també les nostres pijes autòctones ocupen la seva plàcida existència, bàsicament, “ almorzando ”. Ho fan, per descomptat, amb altres matrones pijes, mai menys de deu, amb les quals es coneixen de tota la vida, formant un grup compacte de tons pastel, primavera i estiu, i de grisos, beixos o blau marí, tardor i hivern (“ Cariño, me pasmas. ¿No saldrás con esa chaqueta de espiga marrón a la calle, verdad? Recuerda lo que decía siempre tía Mimí: de marrón, sólo en el campo ”...) Al grup se’ls afegeix sovint un amic marieta (tons pastel primavera i estiu, tardor i hivern), rendista i fill d’un industrial gironí, que gasta uns aires d’especialista en bones maneres i elegància i que anys enrere va autoeditar-se una novel·la protagonitzada per un ambigu heroi que passejava la seva fatalitat per escenaris o molt chic o molt lumpen, mai un terme mitjà, de París, Marràqueix, Eivissa i la zona alta de Barcelona (on l’autor va col·locar, en un “ palacete ”, la Mamà del protagonista). El marieta, a més, havia compartit amant (alt, bru, fibrat) amb una famosíssima folklòrica que, amb el que els va esquitllar tant a l’un com a l’altra, va poder muntar, anys després, un bar a la platja de Sant Salvador encara famós pel seu pescaíto frito. Tot i això, al Club tothom explica que de molt jove el marieta, “era guapísimo, montaba divinamente y había sido medio novio de Anita Gomis, que en paz descanse ”.

Mentre elles “ almuerzan ”, enriolades perquè “ creo que me he tomado una copita de más, sois malas ” (coqueteria pura, perquè són totes unes expertes i tremendes bevedores amb un fetge que enriu-te’n del de la Chavela Vargas), els seus poderosos i il·lustríssims marits, a la mateixa hora, fan negocis, o ho fan veure, al voltant d’una taula que imita un disseny modernista en un reservat de parets entapissades amb total ironia de domàs i cobert de moqueta espessa de tons verds a conjunt amb els cortinatges de tela tornassolada (més ironia) adornats amb borles de passamaneria, que tapen finestres falses, d’aquelles que no miren enlloc. El maître, que fa filigranes, quan el grup de cavallers ha passat la porta del restaurant i ja és a l’altura del guarda-roba, és capaç de calcular que, pel cap baix, si els pressionen una mica amb els vins, i segur que piquen, d’allà en sortiran no menys d’uns tres mil euros. A més, ha tingut l’habilitat (són molts anys) de fer-los entrar evitant que es creuessin amb el president del Barça, que dina dos reservats més enllà amb un famós periodista radiofònic (cinc-cents euros el servei, perquè el periodista grava no sé què a TV3 aquella tarda i beu aigua mineral, sense gas). Els coneix a tots pel nom, tot i que s’hi dirigeix reverencialment pel cognom i de vostè, i els entabana, des de temps immemorials, servint-los personalment els aperitius, directament i sense preguntar perquè se’ls sap de memòria. Gràcies a la falsa benevolència del maître, fumen tots (president del Barça inclòs) des del primer plat fins a les postres sense necessitat de sortir al carrer perquè “ja ho saben, són a casa seva”.