“L’amistat entre escriptors és gairebé impossible”
BarcelonaAmélie Nothomb és conscient que és un espectacle i gairebé tot el que l’envolta acaba metabolitzat en els seus llibres. Pétronille (Anagrama) no n’és una excepció. La vint-i-tresena novel·la de l’autora belga, però, no té la intenció d’oferir l’enèsim retrat autobiogràfic, sinó que es fixa en la seva relació d’amistat amb la jove autora que dóna títol al llibre i que emmascara una identitat real, la de Stéphanie Hochet. “La meva amiga és una novel·lista massa poc coneguda encara -deia ahir Nothomb a Barcelona, poc abans de marxar cap a Girona per participar al festival Mot-. La Stéphanie és impossible, insuportable i imbevible. És per aquest motiu que es va convertir, fa gairebé dues dècades, en la meva companya de mam ideal”.
La primera frase del llibre és indicativa del que el lector hi trobarà: “L’embriaguesa no s’improvisa”. Quan Nothomb va arribar a París el 1997, convertida en una novel·lista d’èxit des del seu debut, Higiene de l’assassí (1992), buscava algú amb qui compartir una de les grans aficions que encara no ha abandonat, beure xampany. “La persona que buscava havia de complir tres regles gairebé científiques -diu-. Havia de saber beure, cosa que molt poca gent sap fer; havia d’inspirar-me simpatia i, finalment, ser algú de confiança, perquè en l’estat d’embriaguesa comparteixes confessions i secrets”. Stéphanie Hochet, que es va posar en contacte amb ella primer per carta i després en una signatura de llibres, es va convertir en l’escollida. Pétronille s’endinsa, al llarg de 150 pàgines, en alguns dels moments destacats de la relació. “L’estil de la novel·la havia de ser com els efectes del xampany -continua-. Havia de ser lleugera, inconseqüent, elegant, divertida i malgrat tot, noble. És gràcies a constatacions com aquestes que es demostra que sóc una autora... pretensiosa”.
Submissió a la classe obrera
La novel·la avança cronològicament a partir de les “aventures” de les dues protagonistes: “Era un llibre arriscat, perquè no hi ha ni una història d’amor ni un crim que guiï l’acció”. A Pétronille s’expliquen les “jornades de mam” de les dues amigues, una excursió a la neu en què esquien bevent xampany i una entrevista que Nothomb va fer a Vivienne Westwood i en què es va deixar humiliar per la dissenyadora. “Aquesta novel·la segueix un ritme rapsòdic i no simfònic -explica-. Avança com avança la vida, i per això també acaba abruptament. Hi ha lectors que em recriminen els finals, però la mort arriba estúpidament, i els finals també. Roland Barthes, un dels escriptors més importants de França, va morir travessant un carrer, atropellat pel camió del repartidor de llet. Potser a mi em passa el mateix”.
La relació amb Hochet no és fàcil. “L’amistat entre escriptors és gairebé impossible -assegura-. Sempre hi ha algun element que es barreja en la relació, com ara la rivalitat. Jo tinc molt d’èxit i m’agrada. Ella, en canvi, no en té i no és just. Això té una influència en la nostra amistat i sé que la molesta. Però encara és més difícil tenir relació amb escriptors d’èxit: volen saber si triomfes comercialment o només críticament. Al final, l’únic que importa és quants llibres vens”. La publicació de Pétronille va disparar les vendes de les novel·les de Stéphanie Hochet. “Tots els periodistes la van anar a veure i va entrar en còlera -recorda-. Els va dir: «Fa dotze anys que publico novel·les i en cap moment us heu interessat pel que feia. Us en podeu anar a la merda»”. Nothomb admet que se sent en una posició de submissió respecte a la seva amiga: “Tinc una vergonya de classe profunda, perquè la meva família és benestant i la d’ella és de classe obrera. La lluita de classes no s’ha acabat, està més viva que mai”.
