L’amor segons Roland Barthes
El novembre del 2002 el Centre Georges Pompidou va presentar una gran exposició dedicada a Roland Barthes (1915-1980). Poc després, es va publicar a França una edició popular de les seves obres completes. Barthes, el crític, el semiòleg, l’assagista, el filòsof i escriptor, ha esdevingut un referent intel·lectual indiscutible en els camps de la literatura, la moda, la fotografia, la pintura, la crítica, la semiòtica, el pensament i la creació contemporània.
Ben aviat, l’obra de Barthes va trobar ressò en la cultura catalana. El 1969 Jaume Vidal Alcover traduïa Crítica i veritat (1966), i el 1973 apareixia El grau zero de l’escriptura (1953), en versió de Miquel Martí i Pol i Jem Cabanes. El 1968, en un article cèlebre, “La mort de l’autor”, Barthes, contra la crítica historicista, postulava la fi de l’autor com a geni, com a creador omniscient del text, i afirmava que “la mort de l’autor és el naixement del lector”. La biografia de l’autor deixava de tenir importància en comparació amb el pes de la llengua i dels diferents sistemes ideològics que travessaven el text. “La lluita social no es pot reduir a la lluita de dues ideologies rivals: és la subversió de totes les ideologies, el que cal,” afirmava a Le plaisir du texte (1973). “Res no és veritablement antagonista, tot és plural”, deia. “Cal afirmar el plaer del text contra les indiferències de la ciència i el puritanisme de l’anàlisi ideològica”, asseverava Barthes.
Amb els anys, Barthes va anar abandonant el seu estructuralisme i el seu marxisme inicial per abanderar un postestructuralisme, proper a la desconstrucció, i defensar un retorn a la pràctica de l’escriptura i a la subjectivitat. El llibre autobiogràfic Roland Barthes par Roland Barthes (1975) obre, d’una manera explícita, el darrer període de la seva obra, caracteritzada per una escriptura de la subjectivitat i que comprèn dos llibres extraordinaris: Fragments d’un discours amoreux (1977) i La chambre claire. Note sur la photographie (1980). La càmera lúcida. Nota sobre la fotografia, en la versió catalana de Joaquim Sala-Sanahuja, editada per Lleonard Muntaner, el 2007. Uns anys abans, el 1987, Biel Mesquida traduïa per a Empúries Incidents, el llibre pòstum, que inclou, entre altres textos, el diari íntim eròtic Vetllades de París, del 1979, l’any anterior a la seva mort.
Aquest 12 de novembre se celebra el centenari del naixement de Roland Barthes. Són nombrosos els llibres i les manifestacions sobre l’autor de Mythologies (1957) que han tingut lloc a França al llarg de l’any. Aquí la nova editorial Àtic dels Llibres ha tingut l’encert de publicar enguany Fragments d’un discurs amorós, un dels llibres més bells de Barthes, en traducció de Claudia Casanova. Entre el 1974 i el 1976, Barthes va realitzar un curs a l’École des Hautes Études sobre el discurs amorós que ha estat editat posteriorment: Le discours amoureux. Séminaire (2007). Tal com el mateix Barthes reconeix en una entrevista amb Claude Bonnefoy, del 1977, es tracta d’un llibre inclassificable que parteix de tres estadis diferents. El primer, amb el material utilitzat en el curs sobre el discurs amorós. El segon, alhora, forma part d’una anàlisi més literària d’una obra romàntica en què el discurs amorós es presenta d’una manera exemplar: el Werther de Goethe. En el tercer estadi, el llibre és també un llibre de lectures, de Nietzsche, de la psicoanàlisi, de Plató, dels místics, del Zen i del Tao. Fragments d’un discurs amorós, doncs, constitueix un veritable muntatge textual de materials d’origen divers.
“Avui en dia el discurs amorós és un fet d’una solitud extrema”, afirma Barthes. “Cap sistema important de pensament no es fa càrrec avui de l’amor-passió”. En la nostra societat la sentimentalitat i l’amor-passió són considerats obscens: “Desacreditat per l’opinió moderna, el subjecte amorós ha d’assumir la sentimentalitat de l’amor com una forta transgressió, que el deixa sol i exposat. Per una inversió de valors, és aquesta sentimentalitat, doncs, el que avui es considera obscè en l’amor”.
El llenguatge amorós tremola de desig, s’acosta a la bogeria i al deliri. No hi ha dubte que les paraules de Barthes, escrites als anys setanta, segueixen tenint una actualitat absoluta. L’amor és inexpressable: “Voler escriure l’amor és fer front a l’embolic del llenguatge: aquesta regió de la bogeria on el llenguatge és alhora massa i massa poc, excessiu i pobre”. L’amor és subversiu.
