L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Arco, “comentaron algo sobre un tal Orni” i altres obscenitats'

En relació a la censura de la fira Arco, aquest matí pensava que, fet i fet, hauríem de donar gràcies a Déu.

Per començar, hauríem d’agrair a Ifema que hagi censurat l’obra. Perquè una obra d’art no completa el seu cicle fins que no és entesa, fins que no provoca una emoció o una reflexió, o una acció, o totes tres coses a la vegada.

I una obra d’art amb voluntat de denúncia ha de molestar els denunciats. L’obra ‘Presos polítics espanyols contemporanis’ ha completat el seu recorregut quan els que neguen que hi hagi presos polítics s’han sentit tan ofesos que l’han retirat. De la mateixa manera que es diu que un poema no s’acaba fins que el lector no l’ha llegit i s’ha sentit traspassat, ‘Presos polítics espanyols contemporanis’ ha rebut ja la màxima condecoració a què pot aspirar una obra d’art: ser insofrible per al poder.

La censura de ‘Presos polítics espanyols contemporanis’, de Santiago Sierra, ha tingut tres virtuts fonamentals:

La de mostrar que el nou tabú a Espanya és dir que Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart són presos polítics, que a Espanya hi ha presos polítics.

La de mostrar als espanyols que era veritat allò que els dèiem des de Catalunya ja fa mesos: si ens ho han pogut fer a nosaltres, els ho poden fer a vostès. Hem parlat aquí moltes vegades d’Espanya com una democràcia autoritària, de com per acabar amb la independència es carregaran la democràcia.

I una altra virtut: la de demostrar que el PSOE és ja una mala còpia del PP. Que de l’esquerra no en queda res, que el sentit d’estat s’ha convertit en un catecisme per a devots de la nova religió de l’Estat. Diu Margarita Robles: "En este momento todo lo que contribuya a tranquilizar el ambiente y la crispación es positivo. Por tanto, si Arco ha valorado que una determinada exposición o cuadro podía favorecer la crispación nosotros tenemos que intentar rebajar la tensión".

“Que un determinado cuadro podia favorecer la crispación”. Que hi ha hagi presos polítics no és motiu de crispació, però que una obra d’art digui que hi ha presos polítics sí. Felicitats, PSOE.

Mentrestant, la Guàrdia Civil envia al jutge un atestat on, parlant de converses telefòniques diu, textualment: “Posteriormente, comentaron algo sobre un tal Orni y que Marta no lo sabia”. En aquestes mans estem. I el major Trapero imputat per sedició.

D’obscenitats, però, el món n’és ple. Dels Estats Units ens n’arriba una que frega la categoria de blasfèmia. Trump en actitud de resar reunit amb familiars i amics dels nois i noies assassinats en un institut de Florida. Un pare coratjós va dir: “Estic mol enfadat perquè això continua passant. Quantes escoles, quants alumnes han de ser tirotejats? Només que hagués passat a una escola ja ho hauríem d’haver arreglat. I estic enfadat perquè no veuré més la meva filla. Ara l’hauré d’anar a veure al cementiri. Després dels atemptats de les Torres Bessones ja no puc pujar amb una ampolla d’aigua en un avió. I a les escoles maten els nostres fills i vostè no fa res”.

No fan res perquè els fabricants d’armes paguen campanyes. I han fet creure als americans que anar armats és un dret diví.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

I llibertat de moviments per a Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Lluís Puig i Anna Gabriel.