L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Catalunya, avançada a Espanya i a la Unió Europea'

La situació és greu. A l’autonomia de Catalunya tal com la coneixem li poden quedar 24 hores, les que falten, aproximadament, perquè Rajoy activi l’aplicació del 155.

Certament, l’autonomia de Catalunya ja és una ombra del que podria ser: tenim un Estatut que no vàrem votar, tenim les finances intervingudes, un Parlament que no pot ordenar els seus debats com voldria i una tarifa plana de recursos del govern espanyol contra lleis de caràcter social. Per això estem com estem, per això ben bé la meitat dels catalans volen un estat propi.

Quines opcions de resposta té Puigdemont demà abans de les 10 del matí? En les darreres hores té sobre la taula dos tipus de pressions. D’una banda, les dels que li diuen: “Digue-li a Rajoy que, com ja li vas dir dilluns, no vas fer la DUI, i ja està, l’Estat no podrà aplicar el 155. Així guanyem temps, parem un cop frontal, enorme, contra... ves a saber, contra el Govern, contra els Mossos, potser contra l’ensenyament, contra TV3, contra la prerrogativa del president de convocar eleccions, perquè si apliquen el 155 te les convocaran ells...”. Els que estan recomanant això a Puigdemont pateixen per l’economia: unes 700 empreses han traslladat la seva seu social fora de Catalunya i temen un perjudici general per a la nostra economia. I creuen saber que Rajoy pensa que el 155 és un camí al qual tothom sap per on s’entra però del qual ningú sap per on se surt, perquè no s’ha aplicat mai, i perquè posa’t a administrar la Generalitat, després de vora 40 anys de funcionament autònom. Però tampoc no podem explicar gaire clarament això: un cop Rajoy hagi parat el 155, què fas amb el temps que guanyes, si com ja estem veient Rajoy no vol parlar de res?

L’altra pressió que té Puigdemont sobre la taula és la de dir: “Contestis el que contestis, t’aplicaran el 155 igual”. Ho diuen perquè Rajoy té molta gent dins el PP que li demana que arrasi Catalunya: té tot el món de la FAES, l'Aznar, Ciutadans i el seu nacionalisme ranci, el PSOE actuant de còmplice necessari (Sánchez no pensa en Espanya, pensa en ell: “Rajoy s’enfonsa a Catalunya, d’aquí tres anys aparec jo i faig veure que em situo al mig”). Rajoy també té tot de premsa ‘hooligan’ bavejant per una suspensió de l’autonomia de Catalunya, i té la UE bastant calada després de la violència policial de l’1-O i de l’empresonament de Cuixart i Sànchez, que a Brussel·les diuen que és un afer intern. Els que li diuen a Puigdemont que proclami la República observen que Cuixart i Sànchez ja són a la presó, que a Trapero li va anar d’un pèl i ves a saber si podrà resistir en llibertat gaires interrogatoris més i que qualsevol diàleg és impossible.

Què contestarà el president? Doncs probablement ni sí ni no: insistirà en el diàleg perquè quedi clar, almenys davant d’Europa, qui és que no l’ha volgut. Que mentre ell va suspendre la DUI, el govern espanyol va empresonar Sànchez i Cuixart i va suspendre l’autonomia. I aquí és on penso en tots els que van sortir als carrers a demanar a Puigdemont que no fes la DUI, que no fes res que fos irreversible. Hi sortiran ara a demanar a Rajoy que no apliqui el 155? Que no faci res irreversible? "Catalanes, hermanos, no somos Mariano", "Menos odio y más conversación" o "Menos porrazos y más telefonazo". Puigdemont ja va fer un pas per al diàleg congelant la DUI. Quin pas pensa fer, Rajoy? Aquestes són les preguntes d’aquesta hora greu.

Un parell de reflexions per acabar:

Una. El PP està a punt de tancar el cercle: recollida de firmes contra l’Estatut fa 11 anys, sentència del TC en fa set, i ara el 155. I ho fa amb el suport vergonyós del PSOE i de Ciutadans.

Dues. Els he dit alguna vegada que els que volem un referèndum, els que vàrem defensar el referèndum del dia 1 d’octubre, som al cantó correcte de la història. Algú em dirà que els que són al cantó correcte de la història són els que guanyen. Però continuo pensant que malgrat la inferioritat en la qual estem en aquests moments, som al cantó correcte, i per correcte entenc el cantó modern, el cantó dels signes dels temps. Catalunya li està dient a Espanya i a Europa que al segle XXI no es pot governar sense el consentiment del governats, o dels consumidors, que no es pot governar amb barcos de policies, que en un món interconnectat, amb ciutats internacionals com Barcelona, en plena revolució del coneixement, en plena revolució digital, a una societat moderna no se li pot dir: “Vostè pagui i calli”. Que no es pot fer servir la força per imposar la raó d’estat. La UE i l’estat espanyol poden ser aparentment molt forts, però si no tenen la gent són antigalles. De la mateixa manera que Catalunya va fer la Revolució Industrial i Espanya no (amb l’excepció del País Basc), a Catalunya estem vivint una revolució, si ho volen una evolució, cap a una democràcia més perfecta, sobre les conseqüències del lògic empoderament ciutadà. Estem disposats a sacrificar part del que tenim perquè pensem que és molt pitjor quedar-nos com estem.

Ja sé que tot això, en vigílies de la suspensió de l’autonomia, pot semblar un magre consol. Doncs prenguem-nos-ho com a arguments per aguantar la posició, perquè demà pot començar un llarg període de resistència pacífica i democràtica d’un país modern, connectat i digne que vol respecte.