Avui podria començar exactament allà on ho vaig deixar ahir. Vaig acabar dient: “Volem saber l’abast d’aquesta operació anticorrupció, però també sabem que no cal esperar per concloure que els quatre anys i mig de majoria absoluta del PP han estat, pura i simplement, una operació antireputació. I en aquesta operació tots hi sortim perdent”.
Doncs bé, avui, torna a ploure sobre mullat perquè hem sabut que va existir l’operació Catalunya. Un comissari de la policia espanyola ha reconegut davant un jutge que fins al 2012 va treballar “intensament” amb altres comandaments policials en una unitat destinada a frenar el procés independentista, d’aquí el nom d’‘operació Catalunya’. La unitat es dedicava a rastrejar informació sobre polítics catalans per veure si els enganxaven en algun delicte o irregularitat per fer-los arribar als mitjans o als jutjats en moments clau del procés. Segons fonts policials que cita ‘El País’, el que va ser cap d’afers interns de la Policia va ser enviat a Catalunya a muntar dos pisos francs per investigar líders independentistes. Es tracta, doncs, d’un altre escàndol perfectament relacionable amb les converses gravades entre el ministre de l’Interior i el cap de l’Oficina Antifrau, De Alfonso. Amb un agreujant: i és que Fernández Díaz va negar l’existència d’aquesta operació. Ho va negar al Congrés dels Diputats, després que l’ARA publiqués aquesta portada el 30 de novembre del 2014, en què dèiem: “Una unitat secreta policial per buscar corrupció a Catalunya”.
Fernández Díaz va etzibar a un diputat de Convergència que li va preguntar per la guerra bruta durant la sessió de control que “otra cosa es que ustedes estén en la obsesión en la que están y vean persecuciones en sueños, pero eso es mas propio del psiquiatra que del ministro del Interior".
El comissari que ha admès l’existència de l’operació Catalunya es diu José Manuel Villarejo. Això que ara reconeix aquest comissari (que estava declarant per un altre tema) és el que fan les policies polítiques en les dictadures, i si ho fan en democràcia, s’investiga i es depuren responsabilitats, llevat que el cas quedi amagat darrere la boira d’aquell conjur que tot ho disculpa i exculpa: el de “yo soy español por encima de todo”.
Sabem, doncs, que durant aquests anys de procés hi ha hagut policia a la carta, filtracions a la premsa a la carta i intents d’utilitzar la fiscalia i els tribunals a la carta. I aquí, a Catalunya, ja no ens queden vestidures per esquinçar-nos, perquè ja ens les hem esquinçat totes. A Espanya el cas no sembla importar gaire perquè, total, aquests abusos de poder afecten el procés, i per això el president del govern espanyol no ha hagut de donar explicacions del cas, com passaria en qualsevol democràcia digna d’aquest nom.
L’estat espanyol és una fàbrica de desmemòria, ho sabem bé des de la Transició, que contrasta amb els nivells d’investigació que altres estats dediquen als seus assumptes, nivells que poden arribar a ser obsessius. L’últim exemple d’això que els dic és ben recent: ahir es va lliurar l’informe sobre la implicació del Regne Unit a la Guerra de l’Iraq. Un informe, l’informe Chilcot, de John Chilcot, ex alt funcionari de l’administració britànica, i que s’ha estat elaborant durant set anys –dos d’investigació i cinc de redacció– i que conclou que Blair va dur el país a la guerra de Bush “abans d’haver esgotat totes les opcions pacífiques per al desarmament”. Blair va sortir ahir a afirmar que “sent més penediment i dolor del que alguns es pensen”. Qualsevol semblança amb l’estat espanyol és impossible.