L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Impulsar Europa sense impulsar l'economia catalana?'

Des que Aznar va dir allò d’“antes se dividirà Cataluña que España” (naturalment, estava dient “farem tots els possibles per dividir i crispar Catalunya”), la majoria de partits polítics espanyols i dels mitjans de Madrid han remarcat més les diferències entre els partits catalans a favor de la independència o de poder-la votar, que no pas han subratllat les gentades que han omplert carrers o els dos milions tres-cents quaranta mil catalans que varen votar el 9-N o el 48% que va votar ‘sí’ el 27-S.

De diferències en el ‘sí’, n’hi ha (entre CDC i ERC, primer, i després entre Junts pel Sí i la CUP), però ja sabem que el joc del relat demana menystenir l’altre o mostrar-lo poc menys que com un grup ridícul, inconvenient, perillós, premodern i, en la mesura que aguanta, com aguanta l’independentisme, antidemocràtic.

Ara, aquests dies, hem sabut (l’ARA ho va explicar) que part de l’estratègia del ‘sí’ per poder aprovar les lleis de desconnexió és fer-ho en un sol dia, per la qual cosa caldria reformar el reglament del Parlament. No és el més estètic, però és absolutament legal i, per tant, permet avançar dins la legalitat per fer realitat el vot de la majoria de la cambra, que d’això es tracta.

Ara bé, assenyalar amb el dit el ‘sí’ per reformar el reglament és veure la palla a l’ull aliè i no la biga en el propi. ¿Em poden explicar amb quin consens va reformar el govern espanyol els poders que converteixen el Tribunal Constitucional en una mena de tribunal penal? Amb cap consens. O en un altre àmbit, la fiscalia querellant-se contra quatre de cinc membres de la mesa del Parlament, i contra el cinquè no, perquè no és independentista i no sabia el que es feia. Per no parlar de la policia patriòtica de Fernández Díaz, que filtrava informes falsos o trobava ‘pen drives’ als calaixos. Per no parlar del ministre que conspirava al seu despatx per destruir adversaris polítics i la sanitat catalana. El moviment de Junts pel Sí de reformar el reglament pot no ser el més estètic, però és un joc de nens comparat amb totes les martingales i la guerra bruta que s’han llançat contra un moviment pacífic i democràtic com el que hi ha a Catalunya.

El sistema polític espanyol continua donant, amb l’excepció de Podem, senyals de tancament en relació a Catalunya. Va ser vergonyós sentir diumenge Patxi López dient: “He vist l'espai públic segrestat per un independentisme que tracta d'imposar, mitjançant desafiaments permanents, una visió uniforme de la societat catalana i, a més, fer-ho dinamitant el mateix sistema democràtic”. L’espai públic segrestat? On? O diu pels canals de televisió disponibles en el paquet bàsic digital? O quan parla de “dinamitar el sistema democràtic”. Home, ‘dinamitar’ és un verb violent, i les urnes són als antípodes de la dinamita. Que un candidat a presidir el PSOE digui això, explica fins a quin punt, per fer carrera política a Espanya, cal repetir els arguments nacionalistes del PP. A sobre, ahir, el PSC va fer un pas més per convertir-se ‘de facto’ (com diu el professor J.B. Culla) en una federació catalana del PSOE. Avui no seria possible un Pacte del Tinell. El PSC no podria decidir ell sol pactar amb Esquerra per fer govern, necessitaria el consens del PSOE. I ja no seria possible l’abstenció en la investidura de Rajoy. He sentit un responsable del PSC dient que això reforça la seva autonomia... Realment, el concepte ‘autonomia’ deu ser el més devaluat de la política espanyola contemporània. Iceta ja deu saber quin negoci és aquest de cedir sobirania per seguir lligat al PSOE.

Mentrestant, ahir va celebrar-se a Versalles una reunió d’Hollande, Merkel, Gentiloni i Rajoy. Rajoy en el grup que decideix impulsar Europa. ¿Pot Espanya impulsar Europa sense impulsar l’economia catalana i una capital com Barcelona? ¿No és aquesta la realitat que s’hauria d’atendre?