L'anàlisi d’Antoni Bassas: ‘L’exili de Marta Rovira i el final del Procés’

El jutge ha processat per rebel·lió Puigdemont i Junqueras i set exconsellers (Forn, que ja és a la presó; Turull, Rull, Romeva i Bassa, que ja van ser a la presó; Ponsatí, que després d’uns mesos a Bèlgica se n’ha anat a Escòcia, i Comín, que continua a Bèlgica). També per rebel·lió ha processat Carme Forcadell, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, així com la número dos d’ERC, Marta Rovira.

L’acusació de rebel·lió pot comportar condemnes de fins a trenta anys de presó. Segons diuen els especialistes, cal que hi hagi violència perquè hi hagi rebel·lió (com la del tinent coronel de la Guardia Civil Tejero quan va perpetrar una part del cop d’estat del 23 de febrer del 1981 entrant amb les armes al Congrés de Diputats), i queda clar que cap dels polítics que hem citat no són violents ni han comès ni instigat actes de violència. L’estat espanyol s’ha ficat en un relat consistent a necessitar desesperadament acusar l’independentisme català de violent, en part perquè no suporta la seva pròpia violència policial (l’1-O) i la de les clavegueres de l’Estat i l’abús de la presó preventiva.

Fixin-se que el delicte de rebel·lió és un delicte que la justícia espanyola no s’atreveix a argumentar davant les justícies de Bèlgica, Dinamarca, Suïssa, Gran Bretanya o Finlàndia (per on han passat alguns dels acusats) a l’hora de demanar la detenció d’aquestes persones.

Estem davant d’una decisió d’un jutge, sí, a qui tot això arriba perquè el govern espanyol s’ha negat des de fa anys a fer política. Aquests processaments fan més difícil que se solucioni res, políticament, entre Catalunya i Espanya.

De la jornada d’ahir en queda, també, la investidura frustrada de Turull quan la CUP li va negar els seus vots. Crec que molta gent no entén simultàniament dues coses. Una: que el president Torrent programés la investidura amb la idea que Turull anés avui a Madrid com a president investit si no tenien els vots lligats de la CUP per investir-lo. La sensació de fracàs davant una tàctica precipitada per contestar al jutge és descoratjadora. I dues: no s’entén, tampoc, que la CUP desqualifiqui la candidatura de Turull i el seu discurs per “autonomista, neoliberal i del PDECat” com si visquéssim un temps normal de dretes i esquerres i Turull no fos un polític que ja ha passat per la presó i que ahir feia el discurs pensant que avui podria tornar a la presó. Quan la CUP invoca la desobediència (que ella mateixa no sempre practica, per exemple quan es va presentar a les eleccions del 21-D convocades pel 155 de Rajoy), a quina desobediència es refereix, exactament? Quan diu que no s’hi val l’autonomia com a camí per fer República, em pregunto: com es pensen que més de dos milions de catalans han fet el camí cap a la República si no és sortint, precisament, des de la casella de l’autonomia? No era un dia per mostrar unitat, ahir?

Però el dia ens deixava una notícia d’un impacte emocional molt gran, i això que només eren quarts d’onze. Marta Rovira no s’ha presentat davant el jutge. Se n’ha anat a l’exili. Rovira ha deixat una carta a la militància.

Hi explica: “Cada dia, cada hora, sentia la meva llibertat limitada per amenaces judicials arbitràries. No em sentia lliure. No em reconeixia. Aquestes darreres setmanes he viscut dins d'una presó interna”.

Crec que aquestes paraules de Rovira retraten molts catalans: aquest estat d’ànim de la gent que ha fet un gran salt de mentalitat aquests mesos, el gran salt que explica que l’1 d’octubre defensessin els col·legis electorals empassant-se la por de les pallisses de la policia que veien pels mòbils i que, en canvi, ara hagin de vigilar si pengen un llaç groc.

El que diu Rovira –“No em sentia lliure. No em reconeixia. Aquestes darreres setmanes he viscut dins d'una presó interna”–, aquesta repressió de sentiments i de paraules, d’actes de llibertat que durant mesos no han estat reprimits, és el que afecta psicològicament molta gent a Catalunya aquests dies. Hi ha un factor personal clau que Rovira no amaga a la carta, una carta d’una humanitat esborronadora: “Tinc una filla, l'Agnès. Les mares sabeu com me l'estimo. I com de fort és el sentiment de donar-li tot el que li pugui donar. L'exili em permetrà fer-li de mare, i s'ho mereix. Molt”.

Amb Junqueras a la presó i Rovira a l’exili, Esquerra Republicana s’enfronta a un dels moments més greus de la seva història, com fa tot el país. Avui pensava que és l’exili de Rovira el que marca el final del Procés tal com l’hem entès, més que el que digués ahir la CUP.

Són hores per callar més que per parlar, per reflexionar sobre els costos a què ens aboca un Estat on un jutge és capaç de dir que el que va passar el 20 de setembre davant el departament d’Economia és com una “presa d’ostatges amb trets a l’aire” i per entendre la necessitat d’investir un president i formar un Govern.

Em sumo a les paraules de Junqueras que cita Rovira a la seva carta: “Transformeu la indignació en coratge i perseverança. Penseu sempre en els altres. En el que hem de refer. Persistiu, perquè jo persistiré". Podem sentir tristesa per l’estat de coses, però molt d’orgull per l’esperit de poble lliure i pacífic, emprenedor, europeu que portem a dins i que hem de treure a fora, sortint, parlant, compartint.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.