L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La Moncloa, o l'oferta per vendre's barat'

Ahir van entrevistar al canal 3/24 el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, i va explicar que hi ha contactes discrets entre la Moncloa i la Generalitat.

La idea seria que Madrid estaria disposada a parlar de les 45 reivindicacions que Puigdemont va presentar a Rajoy l’abril de l’any passat, excepte el referèndum. Bé, i què respon el govern català?

Depèn. Depèn de quin diari llegeixis. A ‘El País’: “La Generalitat accepta negociar l’oferta de Rajoy per a Catalunya”.

A ‘El Periódico’: “La Generalitat no creu en una oferta de Rajoy”.

En què quedem? S’accepta l’oferta de Rajoy o no es creu en l’oferta de Rajoy? Doncs probablement totes dues coses són veritat.

La Generalitat no pot deixar de dialogar sobre propostes que ella mateixa ha fet, però en matèria de Catalunya la credibilitat del PP és descriptible. Perquè a més a més, hi ha un tema del qual Rajoy no vol parlar i que el govern català considera imprescindible, que és el del referèndum. Així, doncs, què està passant?

En la nostra interpretació, el govern espanyol ha decidit moure’s. Un moment, un moment, que els estic sentit com riuen. Sí, ‘Rajoy’ i ‘moure’s’ és una contradicció, però el plantejament seria aquest: el judici a Artur Mas i la possible inhabilitació de la presidenta Forcadell és la topada de trens. La Moncloa, que veu que han passat cinc anys i això no afluixa, calcula que a base de jutges i policies, a Catalunya l’independentisme continuaria sòlidament instal·lat en la intenció de vot. Potser no creix, però segur que baixa. Es tracta, doncs, d’obrir una imatge de negociació. Però, com va dir un dirigent del PP: Com es pot negociar amb un que es porta malament? Aleshores, per no ser acusats de tous, per un cantó s’envia Soraya a Barcelona i per l’altre s’obre un front d’opinió en què es parla desacomplexadament d’intervenir a Catalunya, perquè aquí és com el País Basc amb ETA. És l’opinó d’Inda, d’Alfonso Guerra, que aquest cap de setmana suggeria la suspensió de l’autonomia, o la del president de Prisa, Juan Luis Cebrián, avui, en una entrevista a ‘El Mundo’.

O sigui, el missatge als catalans és, jo de tu, negociaria amb el govern espanyol.

I és que la jugada de Rajoy és aquesta que expliquem avui: “Rajoy vol dissuadir els votants moderats del PDECat. La Moncloa opta per mantenir la via repressiva, deixar caure que ja tenen el model de carta que li enviarien a Puigdemont avisant-lo per primera vegada que poden suspendre l’autonomia, i atiar la por a un procés fet amb radicals de la CUP”. (Recorden que ho explicàvem, ja, la setmana passada?) L’objectiu és reduir el suport a l’independentisme del 48% d’ara, fins al 30%, com ja va passar a Euskadi, que és una proporció que consideren manejable. Es faria a base de dir que el procés va del bracet dels que volen una república marxista.

La història seria repetir la baixada d’independentisme que hi va haver a Euskadi quan va fracassar el pla Ibarretxe, que pretenia fer una consulta pactada amb l’Estat. Llavors, una part del PNB, gent d’ordre, va tornar a l’autonomisme. No cal dir que Catalunya i Euskadi són dos països molt diferents, entre altres coses perquè Euskadi disposa dels seus impostos i això sempre fa tornar tothom més raonable. Que Catalunya disposi del seus impostos significaria fer saltar pels aires el sistema de finançament de tota Espanya. Ho farà això, Rajoy?

Entenem que el diàleg, sempre que sigui amb voluntat real d’escoltar i arribar a acords, és positiu. Però el govern espanyol ha de tenir molt clar que la situació a Catalunya no va només de Rodalies o de corredor mediterrani, tot i que tots dos són molt importants. Però que Catalunya tingui unes Rodalies decents o que les mercaderies que van d’Andalusia a Portbou, i que representen la meitat del PIB espanyol, tinguin una ràpida sortida no pot ser com si arrenquessis un queixal a Madrid. És d’estricte sentit comú que totes aquestes inversions es facin, amb procés o sense.

No han sortit milions de persones als carrers de Catalunya durant els darrers cinc anys (milions de persones que han estat menyspreades pel govern espanyol) per clamar sobre Rodalies o sobre corredors. Anaven d’una situació estructural entre Catalunya i Espanya absolutament insostenible, d’un estat de coses molt més profund. Ja ve del referèndum de l’Estatut anul·lat als despatxos. Molta gent d’aquest país ha dit prou a l’actual disseny jurídic, polític i econòmic que encotilla Catalunya dins un estat hostil. Si no pots aprovar ni un decret de pobresa energètica, ni posar un impost als bancs, o quan el ministre de l’Interior conspira i la fiscalia “afina”, de quina autonomia estem parlant? Creuen que ho solucionarien celebrant consells de ministres a Barcelona? Però si això ja ho feia en Franco.