L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La presidenta del Parlament a la presó, vergonya per a l'Estat'

Davant la notícia que la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ha passat la nit a la presó hi ha hagut tres tipus de reaccions.

La primera, la dels que pensen “massa poc”. Són els arguments del nacionalisme fanàtic amb el qual és impossible raonar.

La segona és dir que notem que hi ha una diferència entre la ja tristament famosa jutge Lamela de la infausta Audiència Nacional, que va enviar a la presó incondicional mig Govern, i el jutge Llarena, del Tribunal Suprem, que ha donat dies a la mesa per reunir els diners de la fiança i a Forcadell també li ha posat una fiança que podrà pagar avui. Sí, la presidenta ha anat una nit a la presó, però només una. “És una decisió proporcionada”, deien ahir al PSC.

I la tercera és dir que és una aberració que la presidenta del Parlament hagi d’anar a la presó per haver permès debatre i votar allò que impulsa la majoria parlamentària.

Doncs estic amb la tercera: és una aberració, és una vergonya. Si un Parlament aprova una llei que no acaba sent legal, que el TC la suspengui i punt. Però prohibir debats parlamentaris no és admissible en democràcia. Algú em dirà que la presidenta i la mesa estaven advertits pels lletrats de la cambra que aquells debats podien ser il·legals i que els podrien demanar responsabilitats.

I això és veritat. És veritat que tot el Procés, Forcadell, Puigdemont i Junqueras han portat la llei al límit, el diàleg polític al límit, i han trobat el límit: la presó. O la justícia belga. Sabien que els podia passar. Però hi havia alguna alternativa? Quan hi ha més de dos milions de persones votant per la independència, què ha de dir-li un polític català a l’Estat?, que ja ens esperem que feu una reforma de la Constitució que potser és recentralitzadora? O li ha de dir escolta el que et van dir milions de persones el 9-N, escolta el 27-S, escolta l’1-O, escolta les manifestacions, escolta el to pacífic d’aquest poble. Fem com a Escòcia. O com el Quebec.

Certament, els polítics catalans ara empresonats van portar la seva acció política al límit i han trobat el límit de resistència de la política espanyola, aquella que deia que en absència de violència es podia parlar de tot. Ara sabem que no.

És veritat que hi ha hagut una diferència entre el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional, però posar una fiança de 150.000 euros a les 10 de la nit a algú perquè la pagui immediatament és voler-lo posar a la presó. És l’escarment i la humiliació.

I, si treuen pressió, no és només per convicció, sinó per conveniència. Venen les eleccions. No cal excitar més els catalans. I cal evitar que ‘The Times’ compari Rajoy amb Putin. I per això el dia dels talls a les carreteres i les vies la Policia Nacional i els Mossos que ara mana Zoido no van carregar amb violència, perquè no volen més imatges de violència a Europa (multes sí, és clar).

Mirin, la interlocutòria del jutge del Suprem admet que "el civismo acompañó a las decenas de miles de ciudadanos que se movilizaron, lo que demuestran los limitados efectos dañinos”. La querella de la fiscalia, però, destaca “los numerosos vestigios que existen de que se infiltraron muchos comportamientos agresivos". I llavors afirma: “Algunas de las murallas humanas que defendían de manera activa los centros de votación, haciendo en ocasiones recular a los cuerpos policiales, o forzando a estos a emplear una fuerza que hubiera resultado innecesaria de otro modo, son una clara y plural expresión de esta violencia”. Amb tots els respectes pel magistrat, això és l’argument del maltractador, que diu “m’obligues a pegar-te amb la teva actitud. La teva actitud no em deixa més remei que usar la violència”.

Es veu que cridar “que nos dejen actuar” no era violència. O “A por ellos!” no era violència.

Però, sobretot, notin que el jutge, o sigui, l’Estat, no vol veure què estaven intentant dir aquells ciutadans l’1-O. Volien votar. A cap dels periodistes de tot el món que va veure aquelles imatges els va semblar que els violents fossin els votants i sí la policia.

Sí, els polítics i milions de ciutadans catalans vàrem portar el diàleg a l’extrem, i en no ser atès, vàrem portar la llei a l’extrem. Pacíficament. I el que hem obtingut és policies, jutges i extrema dreta als carrers.

L’Estat, des del rei a l’últim ‘piolín’, ha desarticulat aquesta primera estratègia independentista com si milions de catalans fóssim delinqüents perillosos i no ciutadans que volen diàleg polític, que treballen i paguen els seus impostos. L’estratègia independentista, com si fos la marca d’una riuada en una paret, va arribar fins aquí, fins a votar la DUI sense exercir-la. Ara, fins al 21-D, cal entendre que l’estratègia haurà de ser una altra, però l’objectiu, el referèndum, no.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Carles Mundó, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i Carme Forcadell.

Interlocutòria del tribunal Suprem