L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Una resposta cordial a Javier Cercas'

L’ofensiva de l’estat espanyol contra l’independentisme català ja és total, gairebé desesperada. Dic gairebé desesperada perquè un estat, o sigui, el poder, és qui administra el temps, i qui administra els temps disposa de tones de maquillatge per dissimular el neguit. Per això, a poc a poc, sense despentinar-se, han anat passant del suflé al desafiament, del desafiament al cop d’estat, del cop d’estat a l’odi, de l’odi a la a rebel·lió i de la rebel·lió al terrorisme. I a dir que un llaç groc és un insult.

Però ara en el govern espanyol i en part de la judicatura hi ha exasperació, hi ha pressa, perquè ha vist que hi ha una part del poder, és a dir, del temps, que no controla, que és el temps internacional. Quan dijous de la setmana passada la justícia alemanya va deixar en llibertat el president Puigdemont, la bufetada política i judicial va ser majúscula. Va ser una decisió inesperada que va trastocar tota l’estratègia, a part de ferir l’honor patri. Ara resulta que l’Europa dels estats col·labora amb Madrid, però els sistemes judicials europeus no són tan permeables a l’intercanvi de favors. Això causa consternació a l’estat espanyol.

Per això avui la fiscalia espanyola es reuneix amb l’alemanya a l’Haia, per intentar demostrar que hi va haver rebel·lió, perquè sí que hi va haver violència. I que, per tant, cal detenir i extradir a Espanya Carles Puigdemont, convertit en enemic públic número 1.

I, per això, per reforçar el missatge intern, el ministre Catalá va dir ahir que no hi ha presos polítics, que són polítics presos. Són presos polítics perquè en una democràcia s’han poder defensar totes les idees en absència de violència. I a Catalunya el Govern de la Generalitat pot haver-se equivocat molt, però mai, mai, ha organitzat ni proposat cap mena de violència. Són presos polítics perquè se’ls imputen intencions, perquè se’ls ha obligat a abjurar del seu pensament polític, perquè el 21 de desembre (des de la presó i l’exili), van tornar a obtenir la majoria parlamentària. El vot dels ciutadans no els absol però, sens dubte, ha de fer pensar l’Estat sobre la solidesa de la seva representació política.

L’estat espanyol ha organitzat una nova campanya de propaganda a Europa, amb reunions amb periodistes i mitjans.

Avui a ‘El País’ apareix un article de Javier Cercas que va ser publicat a la premsa alemanya. M’apresso a dir que tinc Cercas en la millor consideració personal i que soc un dels seus incomptables lectors. Que encara que sempre que hem coincidit ha sigut per una entrevista, he pogut sentir la seva cordialitat i el seu respecte. Des d’aquest respecte humà que espero conservar, perquè és vital conservar el respecte dels uns als altres (sobretot en aquests temps), m’apresso a dir que el seu article m’ha semblat esbiaixat.

Crec que no es pot fer una història recent de Catalunya sense dir res del projecte d’Estatut del tripartit de Maragall, amb el suport de CiU, el 2005, que va ser combatut pel PP amb el dimoni de l’anticatalanisme. Sisplau, no ens diguin que el sobiranisme ha despertat el nacionalisme espanyol, perquè el nacionalisme espanyol no ha dormit mai i ha estat ben viu. Les demandes dels polítics catalans fa 13 anys van ser molt raonables i van ser combatudes, ja aleshores, com si s’enfonsés Espanya. ¿Recorden els 4 milions de firmes del PP? El TC va anul·lar articles de l’Estatut votats en referèndum que són vàlids en altres autonomies. ¿No és això una discriminació?

Dir que el 6 i el 7 de setembre van ser un intent de cop d’estat banalitza el terme cop d’estat. Tejero al Congrés és un cop d’estat. El 6 i el 7 de setembre el Parlament va intentar superar de manera forçada, certament, el bloqueig dels que anaven al TC a sol·licitar que al Parlament no es pogués parlar de tot.

Tampoc em sembla veritat que Catalunya hagi viscut al límit de l’enfrontament civil. La violència la van posar les forces de l’Estat. I pel que fa a l’enfrontament civil, em sembla que alguns partidaris de la unitat d’Espanya consideren que hi ha coses de les quals no s’ha de parlar. I s’enfaden si se’n parla. I es posen violents, a vegades. I, com deia ahir el ministre, tot els sembla un insult. ¿No és aquesta actitud ofesa la que abona l’enfrontament civil?

Sobre les empreses que van traslladar la seva seu social fora de Catalunya, més aviat hauríem de parlar de les empreses a les quals es va animar, pressionar i facilitar des del govern espanyol que marxessin. Mentrestant, Catalunya continua sent la locomotora exportadora més potent d’Espanya.

Sobre la separació de poders, podria parlar de com un ministre diu que la fiscalia afinarà acusacions derivades d’espionatge polític. I també podria parlar de com els fiscals de Catalunya, el 9 de novembre del 2014, no hi veuen delicte, i com la fiscalia general, el cap de la qual nomena el govern espanyol, els obliga a presentar una querella contra els organitzadors de la consulta.

Finalment, considerar egoista un país com Catalunya, que contribueix a la caixa comuna espanyola en uns nivells que no li permeten ocupar-se adequadament de les necessitats socials de tots els catalans, fa mal. No he vist enlloc narcisisme supremacista ni, per descomptat, “gotes de xenofòbia”. ¿“Supremacisme”, quan l’única llengua de coneixement obligatori és el castellà? Ja els agradaria a molt països tenir el grau de cohesió interna, ‘melting pot’, de somni català, que ha tingut Catalunya malgrat els milions de persones que hi han vingut a treballar, primer des de la Península i ara des de tot el món.

La demanda catalana de referèndum no pot debilitar Europa, excepte que ens conformem a tenir un club d’estats, aquests sí, insolidaris i amb tendència al “Qué hay de la mío?”, un club que parla de drets humans i paga a Erdogan perquè els refugiats sirians que fugen dels horrors es quedin a Turquia i no ens molestin. I que té sistemes jurídics com l’italià, en què Open Arms, que salva vides al Mediterrani, pot ser considerada una organització criminal. Això sí que és letal per a l’Europa Unida. ¿Unida al voltant de quins valors? En canvi, la demanda d’un referèndum, que acosti la UE als ciutadans, un referèndum com a Escòcia o al Quebec, eforça l’Europa Unida. O és que no som al segle XXI?

Entenc el patiment del Javier Cercas. L’entenc perquè tots estem patint. (Jo diria que uns més que d’altres). Per què no en parlem, en comptes de contemplar impotents la venjança d’un estat que no portarà cap harmonia?

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.