L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Tingues calma, perquè ara un nas vermell és odi i un president democràtic és rebel·lió’

Cada dia em trobo amb persones que pregunten què passarà amb un to entre amoïnat i cansat. Avui voldria dir-los que no estan soles; més encara, que aquest símptomes (preocupació i cansament) son normals.

És normal sentir-se buit després d’haver-se buidat emocionalment. Sense anar gaire lluny, des de l’11 de setembre, fa cinc mesos, hem tingut l’1 d’octubre, el 3 d’octubre, el 26 i 27 d’octubre, les presons, l’exili, el 155 i el 21-D, quan de manera tan determinada com desesperada, el sobiranisme va reunir més de dos milions de vots de resposta a l’Estat. La cavalcada emocional dels darrers mesos ha estat substituïda per un temps més lent, més greu, més trist, sobretot per les presons. I, a sobre, Puigdemont i Esquerra no es posen d’acord sobre la decisió de qui investiran president.

Mirin, jo crec que Junts per Catalunya i Esquerra, i crec també que la CUP desitgen que hi hagi un president tant com vostè, però si no ens en donen no és perquè siguin pitjors que nosaltres, ni egoistes, ni lluiten per una hegemonia… Si no ens donen un president, ara com ara, és perquè no en saben més, i no els culpo, perquè aquesta democràcia és una democràcia vigilada. A vegades hi ha frases curtes, mig amagades a la meitat d’una columna, que resulten reveladores.

Diari ARA d’avui, Ernesto Ekaizer: “Les eleccions del 21-D fan replantejar, en la instrucció del Suprem, la situació: la rebel·lió continua viva”. O sigui: el fet que el 21-D tornés a guanyar el sobiranisme fa que la justícia espanyola consideri que té més motius per no deixar sortir de la presó Junqueras, Forn, Cuixart i Sánchez, o per tornar a posar la presó els consellers que van sortir a la mínima que facin. O els que dirigien el procés la tardor passada. I així tot. Tot és rebel·lió, tot és odi: una broma del senyor Bohiguues, el nas vermell d’un pallasso, formar govern, proposar Puigdemont de president. En aquestes condicions, com volem que els polítics no hagin de quadrar un cercle impossible a l’hora de triar president? Estan influïts pel resultat electoral, naturalment, pel fet que va ser Puigdemont qui va quedar segon i no el seu partit (vull dir que la condició personal del candidat pesa més que normalment) per la situació penal dels polítics però també pels comentaris repugnants de polítics espanyols com ara Soraya Sáenz de Santamaría amb allò de “tanto cuesta sacrificar a un catalán?” que fan venir ganes de tornar totes les humiliacions.

En aquestes condicions, i després dels quilòmetres que hem recorregut, qui no està cansat? Perquè, a més, dins de la gravetat d’aquests dies, hem viscut moments meravellosos que ara semblen lluny. Ahir els parlava de l’1 d’octubre i a la nit una lectora de l’ARA em deia: ”Trobo que no parleu dels meravellosos sentiments de ciutadania unida, de poble solidari que vàrem viure l’1 d’octubre, allò de gent que no ho hauries dit mai baixant a votar, obrint els pàrquings perquè la gent no és mullés, gent repartint cafès fets a casa amb els termos…”. Esclar, tota aquella adrenalina, per bé o per mal, ara no hi és, i molts ens sentim bloquejats. I també bloqueja els partits.

Jo crec que la necessitat de tenir Govern s’acabarà obrint pas però que encara cal temps –no gaire més– i que el cercle que ens caldrà quadrar és governar-nos, que tenim sense sentir-nos culpables amb els que estan pagant un preu més alt o per la burla que en faran al sistema polític i mediàtic espanyol, pel que fet que Puigdemont no sigui president. Estan obsessionats amb ell. L’han convertit en l’enemic públic número 1. Tracten polítics pacífics, escollits democràticament, com si fossin terroristes.

I estem davant una cultura política, la castellana, que per extensió és l’espanyola, per la qual, en paraules de Joan Maragall, l’honor és més important que el viure. No els importa que tot s’enfonsi, la convivència per començar, per tal que l’honor quedi immaculat. Ahir, el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg va condemnar l’estat espanyol per tracte inhumà a dos terroristes d’ETA que van posar la bomba a la T4 de Barajas. Aquestes dues persones van denunciar lesions, i el tribunal troba que les ferides, produïdes quan estaven en mans de la Guàrdia Civil, no estaven ni explicades ni justificades. Com ho explica això avui l’‘Abc’?

Publicant la foto de tots els jutges del tribunal com si fossin uns delinqüents, perquè veiem les cares dels dolents que gosen malparlar d’Espanya i la Guàrdia Civil, perquè no es pensin que els sortirà gratis, amb especial menció al jutge espanyol de qui ‘La Razón’ diu “El representante español que juega en contra”. Espanya està per sobre la justícia. La unitat d’Espanya és el basament últim de l’ordenament constitucional. No els drets humans, no la democràcia, no la igualtat, no la llibertat. No, la unitat d’Espanya. Ho va dir el president del Tribunal Suprem. Per tant, si a vegades se senten cansats o senten fàstic de tanta manipulació, si senten allò de “les mentides fan més mal que els cops”, sàpiguen que no estan sols. I que junts hem fet molt camí de dignitat col·lectiva.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn. I llibertat de moviments per a Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.