L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Volen tancar la televisió de Catalunya perquè els molesta Catalunya'

Puigdemont vol un reconeixement oficial de la seva legitimitat, un reconeixement votat pel Parlament. Esquerra s’hi resisteix perquè tem que després que el TC digués que no es pot investir Puigdemont a distància, una votació comportés conseqüències penals per al president Torrent i per a la mesa del Parlament.

I llavors és quan avui un nom apareix a la majoria de portades dels diaris, també dels de Madrid: el d’Elsa Artadi, amb menció especial per la fotassa d’Artadi a la portada d’’El País’

Foto de cap a peus, a mode de presentació en societat de la suposada candidata. I, per si no havia quedat prou clar, aquest text inequívoc: “El gobierno no tiene nada en contra de que la mayoría independentista del Parlament de Catalunya pudiera votar la eventual investidura de Elsa Artadi”. ‘Gracias, gobierno’, per donar permís. A ‘El Mundo’, la pressió per investir Artadi és una mica més subtil:

“El tándem Artadi y Rovira, ‘plan B’ del independentismo”, i diu que Puigdemont impulsa Artadi.

En canvi, a ‘La Razón’ afirmen tot el contrari:

“Puigdemont desinfla a Artadi: «El sucesor debe ser un alcalde»”.

Ahir Artadi era perseguida pels passadissos del Parlament. Aquest desplegament del nom d’Artadi (“globus sonda” en diu avui l’Esther Vera) reflecteix una preferència de l’Estat i del PP per una persona, potser pel seu perfil tècnic i pel seu pensament econòmic; una pressa per treure’s Puigdemont de sobre i un recordatori de l’Estat d’aquí qui mana? Doncs la Moncloa, que vol posar el seu candidat o candidata a la presidència.

Ningú no sap qui acabarà sent investit. Artadi? A dia d’avui, diria que no. A més a més, totes aquestes portades no li fan cap favor. Ella insisteix que no, en part perquè és prou intel·ligent per saber que això és molt gros, i que va massa de pressa. Artadi no és una política professional. A partir d’ara, que és diputada, sí, però fins ara, no. Escoltin què em va dir, quan la vaig entrevistar al desembre, durant la campanya. Li vaig preguntar si jo estava davant la pròxima presidenta en cas que Puigdemont no pogués ser investit. La resposta va ser aquesta: “No, naturalment que no”.

A mi em sembla difícil, que ho acabi sent Puigdemont, i ahir els vaig dir que Jordi Sànchez és un nom que cal considerar. Però Puigdemont està avisant des de Brussel·les que cedir en el seu nom pot ser pa per avui i gana per demà. Ho ha fet amb aquest tuit, d’aquest matí.

Una cruïlla. Cap a l’esquerra hi diu: resposta simple però incorrecta. A la dreta: complexa però correcta. La gent va a la simple i cau per un penya-segat. Diu al tuit, el president: “El 21-D la majoria vam optar per l’altra travessa, encara que el futur republicà més immediat sigui llarg, dur i complicat”.

Aquest és el trencaclosques, o el drama, si ho volen: que tenim un Govern a tocar si no investim Puigdemont. Un Govern per acabar amb el 155 i trepitjar tan fort com la democràcia ens permet. Per dir-li a la ministra Cospedal que no té vergonya política ni gairebé personal de posar-se TV3 a la boca en els termes en què ho va fer ahir.

TV3 és, probablement, el millor canal públic d’Espanya i un dels millors d’Europa. Volen tancar TV3 perquè creuen que és un invent, un artifici, que tancant la tele s’acaba el problema. Adaptant la frase de l’Ovidi Montllor, volen tancar la televisió de Catalunya perquè els molesta Catalunya. Saben que la raó de l’existència de TV3 i de Catalunya Ràdio és la mateixa que la de TVE o la BBC o la RAI, i és que respon a una realitat de qualsevol país del món: primer va ser el país i després, la tele. No és un invent. Però es creuen les seves pròpies mentides. Odien i t’acusen d’odi. Et peguen i t’acusen de violent. (Perquè la seva pròpia violència no la poden suportar.) Manipulen els seus mitjans i t’acusen de manipular els teus. Veuen que no hi va haver violència i t’acusen de rebel·lió. El control polític dels mitjans públics és el que tota la vida han practicat. I aquesta tele no la controlen, està ben feta, té audiència i els molesta. Perquè parla en català. I perquè desmunta les seves mentides.

Per combatre tot això penses: “Fem un Govern d’una vegada”. Però quan sents Rajoy dient que vol que el Parlament triï un “president normal”, et negues a acceptar tanta insolència.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

I que puguin tornar aviat a casa Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.