L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Això no s'ha acabat'
"L’Estat ha trobat la manera de contestar a la pregunta de 'si es podia presentar i la gent l’ha votat, per què no pot ser president?'"

Si vostè treballés a la Moncloa i el seu màxim adversari polític, més encara, algú que vostè ha convertit en l’enemic públic número 1 d’Espanya, enviés un missatge dient “el pla de la Moncloa triomfa”, com estaria? Doncs exultant, radiant, triomfant. Si, a sobre, aquell que vostè ha demonitzat digués “els nostres ens han sacrificat”, encara faria més salts d’alegria, perquè tindria la prova de la divisió interna a casa d’aquest que vostè ha convertit en un enemic.
De manera que sí, ahir va ser, lògicament, un gran dia per a la Moncloa i un dia de desànim per a molta gent, tanta gent de conviccions pètries i de bona fe que es va quedar glaçada amb aquest missatge de Puigdemont a Comín: “Suposo que tens clar que això s’ha acabat”.
Puigdemont va enfonsar-se en saber que Torrent havia suspès el ple de la seva investidura. Però ahir al matí es va refer i va piular: “Soc humà i hi ha moments que també jo dubto. També soc el president i no m’arronsaré ni em faré enrere per respecte, agraïment i compromís amb els ciutadans i el país. Seguim!” “Soc humà i dubto” s’assembla molt al vers de Maragall del ‘Cant Espiritual’ que diu “Home só i és humana ma mesura”. Sí, ahir vàrem llegir el Puigdemont més tocat i dubitatiu. Però a qui li pot estranyar que estigui així? O és que no podem imaginar-nos la càrrega emocional que significa passar per tot el que està passant?
Un missatge com aquest s’està aprofitant al màxim. Per exemple, per deduir que Puigdemont va arribar a creure que hi havia alguna mena de pacte perquè poguessin sortir els presos de la presó a canvi que ell no fos president. El president Torrent ho ha negat aquest matí a RAC1.
Un missatge s’està aprofitant per fer acudits, com el de la vicepresidenta Soraya que demana que es digui en públic el que es diu en privat. Ho diu la vicepresidenta de Rajoy, el creador del “Luis, sé fuerte”.
Que la carrera política de Puigdemont pot estar a prop del final és cert, no només perquè Esquerra el deixi caure o perquè ell mateix decideixi fer el pas al costat, sinó perquè l’Estat ha trobat la manera de contestar a la pregunta de “si es podia presentar i la gent l’ha votat, per què no pot ser president?”.
'El País' avança que “La cúpula del Procés pot ser inhabilitada al març”, el mes que ve. Resulta que la llei d’enjudiciament criminal permet inhabilitar un càrrec públic que encara no està condemnat si el jutge el processa i el posa a la presó per almenys un d’aquests tres delictes: terrorisme, pertinença a banda armada i rebel·lió. Rebel·lió és aquest delicte que es demana a Espanya però no a Bèlgica o a Dinamarca, i que exigeix que hi hagi una violència que no s’ha vist per enlloc, que el ‘think tank’ que puntua la qualitat de la democràcia a Espanya considera que és arcaic.
En tot cas, fins i tot en el supòsit que Puigdemont pogués ser investit, d’aquí a dos mesos quedaria inhabilitat. És sobre aquesta probable realitat que ha de treballar ara la majoria parlamentària que té el sobiranisme.
Perquè potser Puigdemont veu a prop el seu final polític, i amb ell Junqueras i Rull i Turull. El Procés pot adoptar altres lideratges (hi estem acostumats) i altres velocitats, perquè no respon a un rampell. Respon a una realitat nacional. Això no s’ha acabat, perquè més de dos milions de catalans no desapareixen i perquè, per descomptat, Catalunya no s’ha acabat.
Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.
I llibertat de moviments per a Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.