L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Conductors tocant el clàxon sobre el pont del Segre'

La sortida de les obres d’art del Museu de Lleida per la força, amb la Guàrdia Civil arribant de matinada al museu i els Mossos carregant contra manifestants, té gravetat per ella mateixa, gravetat cultural, gravetat judicial (aquestes obres no van ser espoliades a l’Aragó, al contrari van ser salvades i pagades per un contracte legal com va avalar fa cinc anys el Tribunal Constitucional), i té gravetat política, perquè la Generalitat, intervinguda pel 155, no s’ha pogut defensar. Però té, a més a més, un gran valor simbòlic.

Els proposo la imatge que simbolitza el moment que estem vivint: ahir, quan la comitiva policial que transportava les obres ja embalades cap a Sixena travessava el pont sobre el Segre, a la ciutat de Lleida, els cotxes feien sonar els clàxons en senyal de protesta, i probablement en senyal de ràbia.

És una protesta i una ràbia que compartim moltes persones i que s’afegeix a l’estat de greuge permanent en què centenars de milers de catalans vivim des de fa temps. Em sembla que no cal que els digui que crec que tenim moltes raons per sentir-nos agreujats: paguem un estat que desencadena una brutal repressió policial i judicial contra un part del país perquè vol votar després d’haver provat totes les altres vies per millorar la seva situació. Vivim en un Estat que davant les reclamacions de Catalunya, d’ara i de l’Estatut del 2006, només sap dir “¡A por ellos!”, i aquest Estat violenta la democràcia. Que quan Catalunya, que entre el que paga i el que rep perd 16.000 milions d’euros, és pintada com insolidària, quan es menteix de manera deliberada sobre la llengua a l’escola, quan tot això passa fa mal, perquè una cosa que hem descobert darrerament és que fan més mal les mentides que els cops. Estem sobrats de raons.

Però al mateix temps, crec que ens hem de dir a nosaltres mateixos que tenir la raó no és suficient, que cal saber-la guanyar. Que no podem convertir-nos només en el conductor enrabiat que fa sonar el clàxon. Que per guanyar la raó, no podem parar de ser més a Catalunya.

Des d’aquest punt de vista, tot allò que signifiqui quedar-nos tancats al cotxe tocant el clàxon s’acabarà convertint en un últim recurs que no evitarà més espolis, de l’ordre que siguin. Que se m’entengui bé: no critico els que van fer això ahir. Què més podien fer, en aquell moment? I sé que ja som molts, i el dia que siguem més, l’Estat dirà que encara hem de ser més, que mai no serem prous. Però això no pot fer que ens limitem a convèncer-nos entre nosaltres mateixos, els que toquem el clàxon i els que fem sonar les cassoles a partir d’ara. Cal que aquesta part de la societat catalana que tant s’ha desacomplexat busqui noves formes de guanyar la raó, o sigui, de guanyar gent, sense ser acusat de perdre la puresa. I cal fer això ara mateix, en campanya, quan falten 9 dies per a les eleccions. No podem deixar que la ràbia justificada que sentim ens faci caure en una desesperació estèril.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

I que puguin tornar aviat a casa Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.