L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Un mal dia'

El dia ha començat amb la continuació de la seqüència d’ahir, en què diputats de la CUP van estripar primer fotos del rei al Parlament i al vespre en van cremar.

Els detinguts a Catalunya pels Mossos per haver cremat fotos del rei d’Espanya l’11-S van ser conduits a declarar a Madrid, aquest matí hi havia un autocar de suport i la policia espanyola ha aturat l’autobús, ha identificat un a un els ocupants i n’ha detingut dos que ahir no havien estat detinguts pels Mossos. La detenció ha tingut lloc a Alcalá de Henares. L'autocar ha quedat aturat, però després ja ha sortit direcció a Madrid, escortat per furgonetes de la policia, cap a la concentració davant de l'Audiència Nacional, on estan declarant els tres detinguts a Catalunya.

Igual que he dit aquí que no em sembla correcte xiular himnes o cremar banderes, així, a pes, tampoc no em sembla correcte cremar o estripar símbols per una qüestió de simple respecte. Però és que en el cas de Catalunya, avui, no em sembla ni tàctic ni encara menys estratègic, perquè no suma ni preserva el to cívic que ha assolit l’independentisme, de cada dia. De la ràbia no en surt res de bo. Al mateix temps dic que portar detingut algú a Madrid perquè declari sobre la crema d’una foto del rei d’Espanya és desproporcionat. Cremar un símbol, per més desagradable i ofensiu que pugui ser per a algunes sensibilitats, ha d’estar emparat per la llibertat d’expressió, sobretot en un estat com l’estat espanyol, on la cosa més suau amb què es compara públicament Catalunya és amb l’Alemanya i la Itàlia dels anys 30. Hem vist i sentit quantitat d’insults que pel que sembla estaven protegits per la llibertat d’expressió amb una lectura generosa de la llei que aquí no s’aplica. Però quan l’independentisme s’ha fet gran ha estat quan més d’un milió de persones han sortit al carrer i no tan sols no han trencat ni un vidre, sinó que, com aquell qui diu, no han llençat ni un paper a terra.

Situem la resposta dels diputats de la CUP ahir al Parlament en la tensió habitual en què és mou un grup antisistema, que necessita reivindicar sovint la seva ànima revolucionària. Una tensió redoblada, en el cas de la CUP, perquè participa del sistema polític i democràtic, perquè es veu en la tessitura de negociar uns pressupostos i d’aprovar-los (primer perquè va donar la confiança a aquest Govern en la moció de confiança i després perquè sap perfectament que sense pressupostos no hi ha referèndum l’any que ve). El cas és que la CUP va demanar ahir la dimissió del conseller d’Interior Jordi Jané perquè els Mossos havien fet investigacions preventives el dia de la crema de les fotos, l’11-S, i aquest matí el president Puigdemont ha dit que no hi ha motius per la dimissió, però després ha tornat a aparèixer en una piulada: “Impresentable, indecent, injust i covard. La condemna més absoluta”, per contestar aquesta pintada.

Volem pensar que la pintada és un incident de recorregut en el procés, perquè si és la nova normalitat, som davant d’una desgràcia. Ahir vaig escriure que l’independentisme ja no necessita guanyar més amistosos, sinó partits oficials. Amb pintades com aquesta l’estat espanyol no ha de preocupar-se de res, perquè l’independentisme esdevindrà una cosa minoritària i simbòlicament violenta. No haurà d’amoïnar-se per res un estat que rescatarà les autopistes radials de Madrid, broma que podria costar-nos de la nostra butxaca 550 milions d’euros.

Ha costat, arribar fins aquí: cinc anys d’empentes i rodolons, milions de manifestants, un 9-N, un 27-S amb el 48% de votants a favor de la independència, la dimissió de Mas, els pressupostos prorrogats, la moció de confiança, els primers brots de solidaritat internacional pels processaments de Mas, els consellers del 9-N i ara, de la presidenta Forcadell. Davant d’això, treballar en la divisió del sobiranisme, quan els obstacles continuen sent tan alts, em sembla un error lamentable.

Algú pot preguntar-se si posar Mossos a identificar gent en una manifestació no és dividir també el sobiranisme. És veritat que el zel policial depèn sovint d’una decisió política i els càrrecs polítics d’Interior ja saben que la situació és fràgil. Però no és menys cert que els Mossos ocupen una posició molt delicada. Són el braç armat de la llei i de moment la llei és catalano-espanyola, i això també genera contradiccions en les quals no hauríem d’aprofundir, sinó superar-les. I això passa per posar les urnes i celebrar el referèndum. I si l’Estat ho impedeix, que quedi clar davant el món qui les vol fer servir perquè tothom hi voti, i qui són els que les volen trencar.