L'anàlisi d'Antoni Bassas: '"House of cards" s'ha fet real'

He estat seguint el debat entre Hillary Clinton i Donald Trump d’aquesta matinada, i si hagués sigut un debat normal, potser hauria conclòs que ha guanyat Trump: quan l’han posat contra les cordes se n’ha sortit i fins i tot s’ha permès contraatacar i posar en dificultats Hillary Clinton. Això és el que hauria dit si hagués estat un debat normal. Però és que no ho ha estat. Perquè aquesta no és una campanya normal. Perquè Donald Trump no és un candidat normal.

Fa 15 dies, quan va tenir lloc el primer debat, vaig qualificar Trump de “racista narcisista”. Divendres va transcendir la gravació d’un conversa particular del 2005 en què, a propòsit d’una dona que havia intentat seduir, Trump deia: “He intentat tirar-me-la, però no he pogut, és casada, jo atrec les guapes, he començat a fer-li petons i és com un imant, i quan ets una estrella t’ho deixen fer, pots fer-ho tot, fins i tot agafar-les pels genitals”. Per tota disculpa, Trump va dir: “Ho vaig dir, demano disculpes, he fet i he dit coses que lamento i les paraules que s’han publicat d’un vídeo que té més de 10 anys són d’aquestes paraules. Mai he dit que sigui perfecte ni he pretès ser algú que no sóc”.

Immediatament, candidats republicans li van retirar el suport. Pots dir que són una colla d’hipòcrites, que han necessitat aquest vídeo per fer-ho, quan ja fa temps que Trump s’ha autodesqualificat, però Trump arribava tocat al debat. Per arreglar-ho, ahir mateix va fer una roda de premsa amb quatre dones que van acusar Bill Clinton d’haver-les atacat sexualment, i les va portar al debat i les va fer seure no gaire lluny de Bill Clinton.

Un debat així, una campanya així ja no és normal. I perquè quedés per a la història, aquesta matinada els Estats Units han travessat una nova frontera: un candidat a la presidència n’ha amenaçat un altre amb enviar-lo a la presó.

A la presó pel cas dels milers de correus electrònics esborrats per Hillary Clinton de quan era secretària d’Estat i pels quals va ser investigada per l’FBI.

Per moments com aquest, el debat va arribar a semblar una capítol de ‘House of cards’, la sèrie en què Kevin Spacey encarna un president criminal i projecta la imatge d’una Amèrica fosca, mafiosa, la mateixa que ha projectat Trump durant tota la campanya. I tant és així que m’ha arribat un retuit:

És d’un ciutadà nord-americà normal i corrent que deia: “Hem enviat els nens a dormir més d’hora perquè ens amoïnava el que poguessin sentir en aquest debat”.

Tot el que puguem dir de Trump queda curt, i seria una desgràcia que arribés a ser president. Però certament, al pas que va, no ho serà. Probablement no ho serà. Aquesta nit ha salvat els mobles a base de ser ell, sí, però ell només atreu un tipus de públic, especialment votant blanc amb pocs estudis, nombrós, però insuficient per ser president. Aquesta nit ha tornat a quedar clara la vocació de Trump: presentar-se de president per donar-se el gust, per revenja de sentir-se rebutjat per l’elit, qui sap si per solucionar algun problema econòmic o judicial com han fet tants altres.

Però és que aquestes eleccions són molt tristes. A un cantó, un populista indecent. A l’altre, una professional de l’establishment. Donald Trump té raó en una cosa que diu –és delicada qualsevol frase que comenci per “Trump té raó”–, que és que Hillary critica ara l’estat d’Amèrica quan ella fa 30 anys que hi contribueix: com a primera dama, com a senadora, com a secretària d’Estat... i que, per tant, ella és ‘paraules’. “Si ella és presidenta -ha dit Trump–, no passarà res. Només paraules. Serà un desastre”. Això s’ha notat aquesta nit: tu veies Trump i tenies ganes de votar massivament Hillary. Però no perquè fos Hillary, sinó perquè no era Trump. Hillary està mancada de l’empatia necessària per encarnar l’esperit de canvi. Ella no et deixa anar amb ella. És una llàstima que la imputació que Trump fa del sistema estigui en mans d’algú com ell, sense escrúpols, que tot el que diu sona com una revenja personal i per tant no representa la ràbia que els americans puguin sentir contra l’establishment, sinó que s’aprofita d’aquesta ràbia.

Potser Hillary, avui, ha calculat que tot el que arrossega Trump, el vídeo, la Miss Univers, els insults als mexicans... tot plegat ja parla amb prou eloqüència, i ella no cal que ataqui. Per això tenim la impressió que Trump, malgrat tot, encara continua a la cursa.

El problema és que ell fa fàstic i ella, més cansada que enfadada, és un mal menor que no dóna cap esperança.