L'anàlisi d'Antoni Bassas: “Doni’m les gràcies per poder portar un llaç groc”

Aquest matí he rebut un missatge del naturalista Martí Boada, des de Santa Magdalena de Mosqueroles, al Montseny, que deia: “A la muntanya ens desperta agradosament la pluja amb música de xipolleig als vidres del finestral. Pluja bona, deixadora de saó fèrtil als camps. Prenyadora d’aigua als aqüífers. Tanmateix, la bellesa del moment meteorològic no pal·lia l’alenada pestilent de la tempesta repressiva de l’Estat. Que, com sempre, és un front que ve de ponent”.

He pensat que agrairan aquesta mica de prosa poètica que porta una mica de primavera a un estat espanyol que ha decidit convertir Catalunya en una província rebel que mereix ser castigada.

La fiscalia acusa els CDR de terrorisme. El PP i Ciutadans aplaudeixen complaguts, el PSC diu que això no és terrorisme, Podem (Pablo Iglesias) es posa les mans al cap, com també fan no només els partits i entitats sobiranistes sinó també professors de dret que subratllen l’evidència: Espanya sap bé què és el terrorisme: Hipercor, la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, els trens d’Atocha, la Rambla de Barcelona l’estiu passat... Tallar una autopista o cremar-hi uns neumàtics no pot ser terrorisme, perquè aleshores, atenció, sindicats i moviments veïnals, o estudiants, qualsevol dia us trobareu declarant a l’Audiència Nacional, a Madrid, acusats de terrorisme. Pertanyo a una generació que ha cregut, perquè malauradament ho ha viscut, que terrorisme és l’assassinat indiscriminat de persones amb la finalitat de produir un terror generalitzat. Això, afortunadament, no és el que passa a Catalunya. Els jutges estan actuant amb desproporció: això no és terrorisme, com tampoc allò era rebel·lió.

Sempre hem dit que les paraules són molt importants. Acusar de terrorisme algú equival, també, a deshumanitzar-lo. Si algú és terrorista no caldria que ens preocupéssim sobre per què fa el que fa. És el mal absolut. Amb aquestes acusacions, l’estat espanyol abandona qualsevol voluntat de diàleg, qualsevol temptació de seducció i, el que és pitjor, qualsevol consens dels governats. I, si no, que ho preguntin al rei, que ha de viatjar a Catalunya absolutament aïllat de la gent. No es perdin la informació d’Àlex Font Manté sobre el dinar secret (ja no) de Felip VI abans-d’ahir a Barcelona, quan va venir a donar diplomes als nous jutges.

Va dinar amb empresaris catalans. Li van parlar del seu discurs del 3 d’octubre. El rei creu que “el discurs del 3-O va ser el que li demanava el poble espanyol”, i fins i tot va justificar que el seu discurs no contingués cap referència als ferits durant el referèndum. “Anava dirigit als espanyols que ell considera no rebels”, resumeixen les fonts del diari. I encara més: “La seva conclusió és que, si va haver-hi ferits, va ser perquè estaven desafiant un jutge”.

El govern espanyol fa servir un llenguatge agressiu. Avui el ministre de Justícia li ha deixat anar a un diputat del PDECat, a la sessió de control del Congrés:

“Vostè té molta sort perquè pot venir aquí amb un llaç groc que és ofensiu”. Vostè té molta sort perquè no el detenim o el multem per portar un llaç groc? Vostè té molta sort perquè viu en un estat on se suposa que hi ha llibertat d’expressió? Però què és això? Aviat ens obligaran a agrair que puguem votar? O parlar? O fer una anàlisi com aquesta?

Estan criminalitzant la protesta pacífica, el llaç groc. El llaç groc pot ser denúncia de la injustícia i també pot ser solidaritat amb els presos i les seves famílies. Considerar que una expressió de solidaritat és un insult només es dona en situacions de confrontació, quan els símbols de l’altre són els de l’enemic.

“Doni’m les gràcies per poder portar un llaç groc”. “Si li van pegar l’1 d’octubre és culpa seva”. És intolerable que els poders que nosaltres hem escollit (excepte el rei) es dirigeixin a nosaltres, els ciutadans, en aquests termes autoritaris.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.