L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La DUI i el 155, o la crisi dels míssils a Cuba'

Puigdemont té fins dilluns per contestar el requeriment de Rajoy. La CUP, el secretariat de l’ANC i piulades de polítics diversos d’aquí i d’allà li estan dient que aixequi la suspensió de la DUI. Al moment que estic parlant, no s’espera que Puigdemont faci cap anunci avui, de manera que l’últim que tenim del president és aquest tuit de dimecres a la nit:

Què està passant? Doncs que hi ha converses a diversos nivells, fins al punt que avui, a la plaça de Sant Jaume, algú que està al cor de les converses ha comentat “que encara no hi havia res per anunciar, i que això semblava la crisi dels míssils de Cuba”; es referia a la crisi de l’any 1962 entre els Estats Units i Rússia, entre Kennedy i Khrusxov, que va portar el món al límit de la guerra nuclear i en la qual tothom va cedir després de dies d’angoixa mundial.

La comparació és imperfecta, perquè Catalunya i Espanya no disposen, precisament, de la mateixa capacitat dissuasiva.

La prova és el missatge d’aquest migdia del president de la Comissió Europea, Jean Claude-Juncker, que ha dit que no pot mediar a Espanya perquè hi ha una part que no ho demana, i aquesta part òbviament és Espanya. L’anunci serveix per treure’s el problema de sobre, almenys de moment, i també serveix (i això em sembla molt important) per veure que és Madrid que manté la posició més rígida (perquè com ja hem dit aquí, per al govern espanyol, en un tema espanyol, una mediació internacional és una humiliació). Ha servit també perquè Juncker digués allò que tothom sap: que està en contra de la independència de Catalunya perquè començarien a caure les fitxes com en un dòmino.

També a Rajoy l’estan pressionant la dreta i l’esquerra nacionalista espanyola, l’extrema dreta política i mediàtica, el PSOE, Ciutadans, ‘El País’, etc.

Mirin, ningú no sap què passarà, però vull pensar que aquí tothom està exercint el seu paper: els que han de pressionar pressionen i els que han de parlar en privat parlen. I si hi ha un termini fins dilluns, s’aprofita. I si algú està fora de tot dubte en termes de fidelitat a la idea del referèndum, de la independència i del sacrifici que va fer la gent l’1-O, aquest és Carles Puigdemont.

A curt termini em sembla que Rajoy té menys incentius per moure’s, que ha provat la temperatura i, de moment, veu que pot aplicar el 155 sense costos electorals (al contrari, amb guanys electorals) i amb un probable silenci còmplice d’Europa. No dubtin, tampoc, que tot això es faria jugant al nou terreny de joc, el de la desinformació i la mentida, gustosament assumida pels mitjans espanyols, grans ocultadors de la violència de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil l’1 d’octubre. És la històrica intervenció de Girauta l’altre dia al Congrés exclamant-se perquè el món va “comprar” la versió catalana. No, Sr. Girauta, el món es va espantar quan va veure la realitat, i la realitat va ser la violència de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil contra ciutadans indefensos que només volien votar.

Què passarà? Sabem què ha passat: que Puigdemont va fer cas a Tusk. Fer-li cas a Tusk va significar disgustar molta gent que, malgrat el disgust, hi confia. Si Espanya no es mou, la DUI acabarà sent definitiva. I això Europa també ho sap i sap les conseqüències socials i econòmiques que pot tenir.

Sapiguem també els ciutadans que la situació, que ens ha canviat la vida fins a fer-se omnipresent, ens demanarà encara més. Demanarà de nosaltres una exigent combinació de resistència, actitud cívica i protagonisme als carrers. De la mateixa manera que vàrem anar a les cinc del matí a protegir col·legis, potser haurem de protegir el resultats amb la nostra actitud.

Finalment, interessant el que ha dit Juncker: la independència de Catalunya n’animaria d’altres. Que es preguntin si Europa és viable havent de posar mordasses. No, Europa i Espanya només seran viables compartint sobiranies.