L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Si no us agrada la política, tenim antipolítica'

Demà són les eleccions americanes i, com passa cada quatre anys, tota l’actualitat més pròxima queda eclipsada: des del congrés del PSC, amb més Iceta, amb Núria Marín fent de contrapès a Parlón, amb la coneguda aposta per un federalisme del qual el PSOE no vol saber gran cosa, al silenci amb què passa la política a Catalunya, sobretot després de la detenció de l’alcadessa de Berga, divendres passat. Hi ha un estrany buit narratiu, algú o alguns que assenyalin la pròxima direcció, com si el govern espanyol i el català s’estudiessin a partir de la novetat que significa que Espanya torni a tenir govern.

El cas és que el duel Hillary-Trump s’està apoderant de la nostra atenció a cada hora que passa. Estic segur que a molts de vostès aquesta és una elecció que els interessa, fins i tot que els neguiteja, i és normal, perquè a aquesta hora ningú pot afirmar que Trump perdrà.

Trump són dues coses: ell i l’Amèrica que representa. Sobre Trump, és clar que és un perill: algú que parla obertament de construir murs, de practicar tortures, que es vanta de no pagar impostos, que relativitza el canvi climàtic, que es mostra agressiu amb les dones... per dir-ne algunes, és un perill que tingui el botó nuclear a mà. Trump no té ideologia, ell és el centre del seu pensament, l’única llei que coneix és la llei de la selva i el seu pensament es redueix a veure com a enemics a destruir tots aquells que s’oposen als seus plans. Trump té pànic de perdre. No ha ensenyat les seves declaracions de renda, probablement perquè no vol que sapiguem que no és tan ric com fa veure. Però que 24 hores abans de les eleccions Trump tingui opcions de guanyar, què vol dir? Doncs que hi ha milions d’americans que se senten reflectits en la idea simple que Trump té del seu país: armat fins a les dents per guanyar totes les guerres (com si ja no estigués armat fins a les dents), amb dret a consumir tots els recursos naturals que li plagui, i amb un menyspreu per la globalització que els ha deixat sense fàbriques i sense feines, que han marxat a l’Àsia. Blancs sense estudis que se senten humiliats, ressentits, amb raons o sense, contra un sistema econòmic que ha deixat molta gent en la precarietat, el sistema que si calgués posar-hi cara, molts posarien precisament la de Hillary Clinton: 30 anys vivint entre els que remenen les cireres, és el blanc perfecte perquè Trump pugui dir que ell és el canvi ella, l’odiat ‘establishment’. Amb Trump, els Estats Units entren definitivament en l’era de l’antipolítica, que molta gent prefereix perquè, com també ha passat a Europa, la política ha caigut en un gran desprestigi. Si no us agrada la política, tenim antipolítica.

A sobre, des de fa mesos, a la pulcra i eficaç Hillary, li van trobar milers de correus electrònics de feina, de feina sovint secreta, que passaven pel seu correu personal. Ahir l’FBI va dir que ha mirat els darrers correus que havia descobert i que diu el mateix que a l’estiu: que Hillary no va ser curosa en la gestió del seu correu, però que no hi veu cap acte delictiu.

Ahir, ja a la matinada nostra, a Trump li va faltar temps per aprofitar-ho. Mirin com ho va dir, perquè és molt Trump, però, sobretot, pot ser molt eficaç: “Hillary Clinton és culpable. Ella ho sap. L’FBI ho sap. La gent ho sap i ara depèn dels americans fer justícia a la urna aquest dimarts”. Trump veu els electors com un jurat popular. Fer justícia: condemnar Clinton a la mort política. Ajusticiar-la amb el vot. Si ha res que adori Amèrica és “fer justícia”. És la mateixa expressió que va fer servir Obama la nit que van matar Bin Laden: “S’ha fet justícia”. En aquesta visió de Trump, doncs, anar a votar seria declarar culpable Hillary, apartar una delinqüent de la presidència dels Estats Units. És l’apoteosi electoral final de Trump: no derrotem l’adversari, acabem l’adversari.

En aquesta Amèrica fosca aniran a votar els americans. És com si s’hagués fet real un capítol de ‘House of Cards’ o, posats a dir-ho més fàcil, l’Amèrica de Trump, abonada l’odi i a la por, que té el suport del Ku Klux Klan, recorda aquella part del ‘Rei Lleó’ de Disney amb què el lleó usurpador del poder governa amb l’ajuda de les hienes i el reialme és converteix en un desert.

Trump és insuportablement violent. Hillary és una una professional del poder incapaç de dibuixar un horitzó d’esperança, com va fer Obama fa vuit anys, per una Amèrica que haurà d’aprendre a viure en un món on ja no hi ha salvació individual perquè tot allò bo i allò dolent s’ha globalitzat. És un rar i perillós moment al món.