L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Esperant que ens passi'

La setmana comença amb una carta. La que han firmat el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras a ‘El País’.

Porta per títol ‘Que guanyi el diàleg, que les urnes decideixin’. L’objectiu és clar, es tracta que els espanyols sentin, que Europa llegeixi, que quedi per escrit, que el març del 2017, quan ja només falten 6 mesos perquè s’acabi el termini que va proposar el Govern per fer el referèndum sobre la independència de Catalunya, aquest Govern encara proposa a l’estat espanyol seure en una taula per pactar la data, la pregunta i fins i tot les respostes possibles de la consulta.

La carta té un lleuger toc de ‘junquerisme és amor’, en el sentit que podent fer una bona llista de greuges, des de la guerra bruta de l’estat a les inhabilitacions, s’estima més fer filosofia (per no dir pedagogia) amb arguments com aquests: “El que separa és l’absència d’acords per resoldre les diferències. Les diferències només separen i divideixen si no es vol acordar les formes de resoldre-les”.

La carta lamenta que l’estat espanyol hagi abandonat els catalans, que PP, PSOE i Ciutadans facin el mateix; invoca repetidament l’exemple del Regne Unit, que va permetre votar a Escòcia i convoca l’estat espanyol a seguir l’exemple; assegura que el Govern farà tot el possible perquè els ciutadans de Catalunya puguin votar el 2017 i demana als espanyols que siguin tan exigents amb Rajoy i companyia, als quals defineix com a “governants immòbils”, com amb els polítics catalans.

Què hi pot contestar el govern espanyol? Ho hem sentit moltes vegades: que el cas Escòcia no serveix perquè allà no hi ha Constitució escrita i la història d’Escòcia no és la mateixa, que no és veritat que l’estat espanyol ens hagi abandonat, perquè ens finança amb el FLA, que si PP, PSOE i Ciutadans diuen el mateix per alguna cosa deu ser… Per això dic que la carta és un missatge en un aparador, que quedi clar qui vol dialogar i qui no, qui està fent fer a la justícia la política que ell no vol fer, i, a partir d’aquí, aprovar les lleis de desconnexió, convocar el referèndum i que tothom vegi de què és capaç l’estat espanyol per tal d’impedir posar unes urnes d’acord amb la voluntat majoritària dels catalans expressada en la majoria absoluta del Parlament.

La posició espanyola és clara: ni el govern espanyol, ni el PSOE, ni Ciutadans tenen cap incentiu per autoritzar el referèndum. Cap incentiu electoral ni cap incentiu per tocar el sistema de finançament, ni cap pressió oficial d’Europa per fer-ho. Van derrotar ETA, van derrotar el pla Ibarretxe, i això del referèndum, als catalans, ja ens passarà. I si no fa faran per manera que ens passi.

Estem davant la topada de dues majories. Bona part del que passi a partir d’ara, doncs, dependrà dels catalans, dependrà del fet que ‘no ens passi’. Per això és comprensible que Junts pel Sí estigui estudiant de fer al setembre la llei de desconnexió i concentrar, en pocs dies, llei, mobilització permanent a partir de l’11 de setembre i convocatòria de referèndum.

JxSí planteja situar al setembre la llei de desconnexió i el referèndumQue no ens passi, perquè així no podem seguir. I cada dia en tenim un nou motiu. Mirin, el PP pensa portar al TC la segona llei antidesnonaments. Ja es va carregar la primera, que tenia el suport de 120 dels 135 diputats. Era una llei pensada per protegir els més pobres. Però és que la segona la van aprovar fins i tot els diputats del PP del Parlament! 100% de suport. Algú creu que es pot continuar així?

Mirin, ahir hi va haver la manifestació a Barcelona contra el procés. Els pocs milers de manifestants van qualificar el procés de “cop”, però qualificar de cop un projecte polític que intenta que tothom pugui votar en un referèndum ja es veu que és un contrasentit. Normalment, els colpistes, el primer que fan és emmordassar a tothom. El referèndum dona a tothom l’oportunitat de passar de la manifestació al vot. És l’expressió màxima de convivència: es debat, es vota i s’accepta el resultat. Això és el que diu la carta de Puigdemont i Junqueras i és una gran veritat: el que separa és l’absència d’acord per resoldre les diferències.