L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L'ametller florit'

Junts per Catalunya i Esquerra Republicana continuen sense posar-se d’acord sobre com investir Puigdemont amb algun poder real, simbòlic o totes dues coses. A Esquerra impera la realpolitik de Carles Mundó i d’Oriol Junqueras, i a Junts per Catalunya insisteixen que tot el que sigui no investir el president sortint de les urnes és acotar el cap davant l’Estat, la qual cosa ens podria portar a la repetició d’eleccions. Com deia ahir Elsa Artadi a l’entrevista que li va fer l’Esther Vera no contemplen que Puigdemont hagi de ser, en cap cas, un president simbòlic. Les relacions entre les dues formacions són molt fredes, perquè cap de les dues vol donar un cop de puny públicament sobre la taula.

Com saben, no estem davant d’una negociació convencional. A Esquerra li pesa la presó de Junqueras, i el president del Parlament, Roger Torrent, no vol posar-se ell ni posar ningú més en risc de processament. A Junts per Catalunya contesten que, per desgràcia, tots hi estan exposats, que l’Estat sempre trobarà la manera de fer la trampa aprofitant que fa la llei. De fet, el setge contra Puigdemont s’estreny perquè, com és sabut, el pensen inhabilitar abans del judici per contestar la pregunta de “si es podia presentar per què no el poden investir?”. I avui llegim a la portada de ‘La Vanguardia’ quelcom que ja corria fa dies, i és que el Tribunal Suprem activarà l’euroordre de detenció contra el president a l’abril, en un acte en què detallarà l’acusació per rebel·lió. Creuen a Madrid que el fet que el TC impedís la investidura faria més comprensible la demanda de detenció.

A sobre, l’Estat està enfosquint el panorama judicial. La investigació de l’1 d’octubre al jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona també inclou delictes de rebel·lió.

Avui, per tant, sembla que per tenir govern aquesta setmana mateix s’ha d’investir algú diferent de Puigdemont. Si no s’accepta aquesta intromissió de l’estat en un procés tant controlat per ell mateix com va ser la victòria de l’independentisme el 21-D, i s’investeix Puigdemont, l’Estat ho veta, processa els responsables de la votació i a continuació, quan la intromissió de l’Estat és evident, o se’n tria un altre o tornem a anar a eleccions, amb la qual cosa sumarien dos mesos més de 155.

De nou, apareix el dubte dels protagonistes sobre què dirà la història: Varen tenir un govern sobiranista a les mans i el van deixar escapar? O varen acceptar de formar un govern lligat de mans i peus?

Estem així. Per això m’agradaria acabar dirigint la mirada cap a una realitat molt més reconfortant. Ahir, com cada segon diumenge de febrer des del 1924, la família Maragall va reunir-se al voltant de la tomba del poeta, al cementiri de Sant Gervasi de Barcelona. La data no està triada a l’atzar. Maragall té un breu poema titulat ‘L’ametller’, al peu de la seva tomba n’hi ha un, i és en aquesta època de l’any que floreixen els ametllers de manera bastant temerària. Ahir, l’ametller ja estava florit però enfredorit, igual que ho estàvem els presents, persones sense invitació personal que pugen al cementiri a sentir poemes i cançons. Vaig treure el mòbil i vaig gravar la versió que de ‘L’Ametller’ va fer la Coral Cantiga, amb música de Josep Ollé. La gravació és domèstica. Cap a la meitat hi ha un zoom en què es distingiran els germans Pasqual i Ernest Maragall. I al final, amb els aplaudiments, sentiran unes xiulades d’aprovació del mateix president Maragall. El poema, què els en puc dir, és de Joan Maragall. La melodia és bellíssima. És un d’aquells actes que explica el millor d’aquest país. Prenguin-s’ho com un regal balsàmic davant la incertesa i davant l’arrogància de l’Estat. Mentre no floreix l’acord, l’ametller ja ha florit.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

I llibertat de moviments per a Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.