L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Llarena, Montoro i «las urnas de los chinos»'

Hem dit alguna vegada que Rajoy s’ha amagat darrere les togues del jutges, les porres de la policia i els espionatges a adversaris polítics des de les clavegueres de l’Estat dirigides pel seu ministre Fernández Díaz per no asseure’s a negociar un nou estatut per a Catalunya. Aquesta conducta ha donat lloc a l’abús de la presó preventiva, a qualificar de terrorisme talls de carreteres, d’odi per posar-se un nas de pallasso... Però de tots els episodis judicials del Procés, el més increïble va tenir lloc ahir, que el jutge Llarena va demanar explicacions al ministre Montoro sobre per què va dient: “Yo no sé con qué dinero se pagaron esas urnas de los chinos del 1-O, pero sé que no con dinero público”. I és que resulta que Llarena ha basat tota l'acusació de malversació en un informe de la Guàrdia Civil que parla d'una despesa d'1,6 milions. Però resulta que Montoro, és a dir, Rajoy, té les finances de la Generalitat intervingudes des del novembre del 2015. I amb el 155 la intervenció va passar a ser total i absoluta. En aquell moment, Montoro va investigar totes les instàncies del Govern a la recerca de factures que haguessin servit per finançar l'1-O. I no va trobar res. Qui diu la veritat? ¿Montoro o la Guàrdia Civil? La pregunta no només la fem nosaltres. Albert Rivera ha fet un tuit aquest matí en què recorda que va preguntar a Rajoy si s’havia destinat diner públic al referèndum i ho va negar. I remata: “Qui diu la veritat, ¿Govern o Guàrdia Civil?”

La situació és surrealista per diverses raons: perquè Llarena no hagués demanat abans aquesta informació, perquè té gent en presó preventiva per malversació i encara no havia demanat tots els papers, sembla. Perquè ara, si, com diu Montoro, no es va gastar ni un euro públic, ¿com ho demostres? Tu pots demostrar en què t’has gastat els diners, però no en què no te’ls has gastat.

Com diem avui al nostre editorial, Llarena i el Tribunal Suprem estan quedant atrapats en la seva pròpia teranyina. La persecució de l'independentisme no ho aguanta tot. A la justícia espanyola se li demana un impossible: resoldre un problema polític amb el Codi Penal. La conseqüència és que avui Espanya —i més concretament la seva justícia— no sap com explicar al món per què té presos polítics, per què acusa de criminals policies amb fulls de servei impecables, per què s'inventa la violència i per què veu despesa de diner públic per a l'1-O que el mateix Estat nega.

I podríem afegir que Bèlgica i Escòcia han demanat més temps per mirar-se les causes dels polítics catalans exiliats. I que ja veurem què passa amb Puigdemont a Alemanya. L’estat espanyol té pressa, però Europa no. De tota manera, no ens enganyem. L’Estat pot no tenir raons, però té la força. Que Llarena i el govern espanyol no ho estiguin fent bé no es tradueix en el fet que els empresonats surtin de la presó, els exiliats tornin i els dos governs s’asseguin a negociar. No som aquí, encara, per desgràcia. Veurem més arbitrarietats. I, sobretot, veurem un judici oral i unes condemnes.

Per tot plegat, i tot recordant que diumenge faltarà un mes perquè s’acabi el termini per formar govern si es vol evitar la repetició d’eleccions, insistim que la necessitat de govern és gran. Si algú diu “Oh, és que no ens deixaran fer res”, o “No deixen que el Parlament faci president els candidats que la gent ha votat”... tenen raó. Però es pot fer més amb govern que sense. No ens podem quedar en la denúncia de la repressió. Cal trobar la manera d’honorar la posició de presos i exiliats, singularment, del president Puigdemont, i, alhora, governar bé per a tothom.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.