L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La neutralitat de l'espai públic'

"¿Perquè hi hagi violents han de callar els altres? Qui guanya als carrers, la llibertat d’expressió o la por de la llei del més fort?"

28/05/2018
3 min

A propòsit de les creus a les platges i els llaços als carrers, ja hem tingut des d’un greu incident a les portes de l’Ajuntament de Barcelona fins a un debat més o menys racional sobre l’ús de l’espai públic.

Els que no voldrien veure ni un sol llaç groc fan servir un concepte: parlen de la “neutralitat de l’espai públic”, que se suposa que vol dir que el carrer ha de ser un espai lliure de qualsevol símbol partidista. L’expressió, però, em sembla buida i, per tant, tramposa.

Què vol dir ‘neutralitat’? Neutral, neutral, en matèria de símbols als carrers, no hi ha res. Una bandera espanyola o catalana, o una estelada en un pal, no són neutrals. Ni la llengua en què estan retolats els carrers, ni els noms dels carrers mateixos, o els noms de les parades de metro. Algú em pot dir que tots aquests senyals estan pactats o votats. També ho estava el llaç groc de la façana de l’Ajuntament. I pel que fa als llaços espontanis, són d’una altra naturalesa: en una societat democràtica, el carrer no és neutre i, de fet, el carrer és l’espai natural on es manifesten totes les opinions, sobretot les menys neutrals, és a dir, les més radicals, amb l’únic límit desitjable del civisme. No hi donem més voltes: als que parlen de la neutralitat de l’espai públic els molesta que els recordin que hi ha presos polítics, els molesta que els recordin que hi hagi polítics en una presó preventiva abusiva.

A hores d’ara ja sabem que el Procés, l’1 d’octubre, la declaració d’independència, les presons, el 21-D, tot això pressiona la societat, i la immensa majoria, independentistes o no, mirem de conviure-hi al més educadament possible, però hi ha una minoria, la ultradreta espanyolista, o l’espanyolisme epidèrmic, que ho combat amb violència, de moment de baixa intensitat, com vam veure ahir a la plaça de Sant Jaume. Són gent animada per les actituds que pregona Ciutadans, que d’una banda lamenten la fractura i, de l’altra, l’estimulen amb fets i paraules brusques i enfadats. ¿Perquè hi hagi violents han de callar els altres? Qui guanya als carrers, la llibertat d’expressió o la por de la llei del més fort?

Avui el president Montilla ha dit a la Mònica Terribas que l'independentisme ha fet ressorgir un espanyolisme i un centralisme que estaven adormits. Si està descrivint que hi ha hagut una reacció, hi estem d’acord. Si em diu que el culpable de la tornada als carrers de la ultradreta és l’independentisme, la resposta és que això és com dir que el culpable del masclisme és el feminisme. Mirin, la ultradreta no estava adormida, estava camuflada perquè no veia en perill cap de les seves obsessions, la més important de les quals és la unitat d’Espanya. Si hi ha ultradreta no és perquè l’independentisme hagi assolit el 48% dels vots, sinó perquè la ultradreta, el feixisme, va guanyar una guerra a Espanya, i va governar durant 40 anys, i va impregnar el país de la seva subcultura i la va normalitzar. La història l’escriuen els que guanyen, i a Espanya va guanyar la ultradreta. A Alemanya va perdre i per això l’actitud dels dos estats són tan diferents. Per això, ja en democràcia, la ultradreta ha estat tolerada a Espanya, i fins i tot absorbida als aparells de l’estat democràtic.

De fons, la incertesa política del moment. A Catalunya continuem sense govern, a l’espera que Torra decideixi nomenar nous consellers després que els tribunals es pronunciessin sobre si l’estat pot bloquejar els nomenaments de polítics a la presó. I, a Espanya, ¿se’n recorden que divendres els vaig dir que Catalunya seria la gran excusa per no donar suport a la moció de censura de Sánchez? Ciutadans ja li ha dit que no. I a Sánchez li diuen: “Suposo que no voldràs guanyar la moció als vots dels independentistes!” O sigui, Sánchez ja està provant la seva medicina del broc gros. Va titllar de “racista” Torra, i diumenge Cospedal li va dir: “Com que t’ajudes dels enemics de l’estat de dret, això et converteix en un enemic de l’estat de dret”.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

stats