L'anàlisi d'Antoni Bassas: '9 de novembre, tres anys després'

La vaga d’ahir va demostrar que hi ha milers de persones disposades a mobilitzar-se fins a l’extrem de tallar carreteres o vies. Si el govern espanyol s’havia imaginat que podia cessar tot el govern de la Generalitat i tancar-ne la meitat a la presó sense que això tingués conseqüències visibles, ahir va rebre la resposta de la realitat.

Alguns la neguen, o la distorsionen a la seva manera. És el que fa el PP quan denuncia TV3 o l’’Info-K’ i no diu res quan TVE i el conjunt del 'periodisme d’estat' no informa gens, oculta, de fet, que al Congrés, l’inspector en cap de la UDEF va dir que hi ha indicis que Rajoy va cobrar diners en negre i que la Gürtel era ”corrupció en estat pur”. En aquest sentit no es perdin la crítica televisiva que la Mònica Planas fa avui d’aquest contrast. Naturalment no diuen res que el ‘Times’ li diu a Rajoy que empresonar rivals polítics és més propi de Vladímir Putin, o que Naomi Klein, la del “No logo” de què tant han parlat els mitjans progres, considera que la resposta del govern espanyol és un atac flagrant a la democràcia.

Ahir, Aznar va passar de puntetes sobre el femer de corrupció del PP que va conèixer el seu boom amb ell de president del govern (fins al punt que Francisco Correa va ser convidat al casament de la seva filla a El Escorial i va actuar de padrí del nuvi). Parlant de Catalunya, Aznar va dir que al nostre país hi ha hagut un dèficit de política, de política del PP, s’entén. És probable, en part perquè el PP de Catalunya no és influent ni a Catalunya ni a Madrid. Per descomptat, la influència que pretén Aznar no és la que voldrien una majoria de catalans. El PP vol una Catalunya provincial i una Barcelona subsidiària. I això que dic és demostrable: mirin les inversions a Rodalies. Mirin el corredor mediterrani, que ni hi és ni se l’espera. O mirin aquell famós acte del 2007 d’empresaris catalans que eren de tot menys independentistes demanant una gestió més pròxima del Prat al famós acte de l’IESE. Quin cas els van fer a Madrid (i això que, insisteixo, eren gent pròxima al PP, fins i tot)?: zero, cap cas.

Però la necessitat d’atendre la realitat és per a tothom. Crec que una de les crítiques que hem de fer als polítics independentistes és que no hagin remarcat cada dia per què la volen, la independència. Que no es tracta de satisfer, només, una necessitat espiritual (que no menystinc, perquè és difícil viure en pau quan tot el dia et diuen que els mestres catalans adoctrinen, per exemple), sinó que quan algú diu que “l’estelada no dona menjar” se li recordi que això val per a totes les banderes. Per què ara mateix, sense estelada, no podem aprovar ni un decret de pobresa energètica. I se li recordi que sense disposar del nostre esforç fiscal les escoles o els nostres hospitals públics o els nostres barris estaran més mal dotats.

Avui és 9 de novembre, avui fa tres anys, ja, de la consulta del 9-N. 2,37 milions de persones van votar. Si ens haguessin dit que al cap de tres anys tindríem mig govern a la presó, l’altra meitat a Bèlgica, l’article 155 aplicat, etc., hauríem demanat context, perquè el balanç, dit així, sona molt negatiu. I en el balanç d’aquests tres anys també hi ha la solidesa del moviment, que sempre ha estat pacífic, que ha aconseguit una majoria parlamentària i un referèndum que va posar l’estat espanyol en evidència davant el món amb la seva violència. I que ara tot Europa sap, i una part critica públicament, que a Espanya hi ha presos polítics. I nosaltres ens hem atrevit a pensar i tenim un projecte cívic i de futur que va bastant més enllà d’aquest replegament de l’Estat en la Corona, la Guàrdia Civil, el PP i el PSOE. Però la realitat és que ara tenim el govern intervingut i que el 21-D tornen a ser uns eleccions autonòmiques en què ens hi juguem molt. I que és evident que una part no menor de la societat catalana no vol saber res d’independència i s’expressarà de manera vigorosa a les urnes. I que cal vigilar el risc de fractura. Que l’economia catalana pateix els efectes d’un boicot comercial. I que, per tant, cal continuar barrejant l’audàcia i la intel·ligència necessàries per anar canviant la realitat, amb la velocitat necessària perquè es faci realitat l’anhel d’un sol poble.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Carles Mundó, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva.