L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Operació somriure'

Ahir va jurar el càrrec de delegat del govern espanyol a Catalunya, el fins ara diputat del PP Enric Millo. Aquí els tenen, ben somrients, García Albiol, la ministra Dolors Montserrat, la vicepresidenta Santamaria, Millo i la inefable Alícia Sánchez-Camacho. La vicepresidenta espanyola va fer la broma que vidrà tant a Catalunya que li hauran de posar un despatx a la Delegació (sembla que no és un broma, que li posaran el despatx) i tot l’acte va estar presidit per la idea que comença una etapa (cito textualment) d’“entesa i diàleg” entre els governs espanyol i català.

No cal justificar gaire l’escepticisme que ens provoca aquest anunci. El Partit Popular només ha practicat una etapa de diàleg amb Catalunya, durant els 4 primers anys d’Aznar, del 1996 al 2000, que necessitava els vots de Convergència. Però abans, quan feien servir la llengua per atacar els socialistes (perquè Convergència donava suport als socialistes) i després, des de fa 16 anys, els populars s’han portat amb Catalunya tal com són, no poden evitar-ho, està en la seva naturalesa ideològica i en l’èxit de la seva política: un anticatalanisme implícit que fa les delícies de molts dels seus votants. El 2005 van omplir els carrers d’Espanya d’histèria política i de taules per demanar firmes contra l’Estatut, no van parar fins que un TC prorrogat i desprestigiat els va donar la raó. La resta és tan recent que no cal insistir-hi: ni millor tracte fiscal, ni inversions en infraestructures, ni reconeixement nacional, res de res de res.

Però fixin-se en el titular que acompanya la informació del relleu d’ahir Llanos-Millo: “L’Estat es multiplica a Catalunya per capgirar el relat del procés”. Segons totes les fonts consultades, la batalla és al relat, aconseguir que els catalans deixin de fer cas als mitjans que diuen que l’Estat no vol negociar. La batalla, doncs, no seria ni invertir en Rodalies o fer el corredor mediterrani o negociar bilateralment una millora del sistema de finançament. Ni molt menys negociar un referèndum com a escòcia o el Quebec. Ja no dic aturar els processaments de Mas, Rigau, Homs o Ortega. No, la batalla és que vinguin molts ministres a Catalunya, que Millo somrigui i potser acabar amagant García Albiol.

Una tàctica com aquesta està condemnada al fracàs. Un suggeriment de franc als populars: ¿Han pensat en la possibilitat que si els catalans no compren el relat del PP, fins al punt que el PP és la cinquena força al Parlament i només té una alcaldia a Catalunya, és perquè Catalunya s’informa, vota, pensa i viu com una nació diferent? És a dir, si hi ha alguna possibilitat que Catalunya continuï dins Espanya tal com és, és amb un reconeixement constitucional que Espanya és un estat plurinacional i que tingui conseqüències jurídiques i econòmiques. Hi estan disposats?

Mirin, ahir el PNB i el Partit Socialista d’Euskadi van tancar un acord de govern. Han parlat de fer un nou estat que parli del reconeixement d’Euskadi com a nació, però immediatament han sortit tots els socialistes d’Espanya a recordar que seria un reconeixement de nació cultural, sense que tingui conseqüències jurídiques. Euskadi té i tindrà per molt de temps el problema de les víctimes d’ETA i del terrorisme d’estat i dels etarres a la presó complint condemnes pels seus crims, però viu del seu esforç fiscal. Ningú, ni a Euskadi ni a Espanya, amb excepció de Ciutadans, gosa criticar el concert. No, sisplau, que no posin a Catalunya el mirall de la lleialtat institucional basca com el que et parla d’un alumne aplicat. Què fàcil que és arribar a acords quan no hem de discutir per aquesta cosa tan poc decorosa que són els diners.

I un últim apunt que no té res a veure, però en un món globalitzat, tot té a veure. Aquesta matinada el president electe americà, Donald Trump, ha penjat a YouTube un vídeo de dos minuts i mig per posar el dia la llista del que pensa fer els 100 primers dies de govern.

Han estat dos minuts i mig clars, una llista pragmàtica de prioritats llegida amb entonació executiva i cap intenció inspiradora, on ha parlat de tornar la riquesa i els llocs de treball als treballadors americans amb decisions com aquesta del carbó i el gas del ‘fracking’. No es pot fer el mateix però amb renovables?