L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'De pistoles i pregons'
"Els catalans tenim un gran avantatge: tenim les dues versions. Hauria de servir per aprendre a comunicar millor i no per xutar-nos mala llet a la vena i fer dependre la justícia de la nostra reclamació de la intolerància dels altres"
Ahir el president de Galícia, Núñez Feijóo, del PP, va fer una comparació que ens sembla inadmissible, per molt que estigui en campanya electoral. Sobre això només diré que convertir urnes en pistoles insulta la intel·ligència. ETA podia tenir les seves raons, sobretot quan era un moviment antifranquista, però matava. I matar és un crim. Quan tu, com fa el Sr. Feijóo, compares qualsevol cosa amb la pistola d’ETA, estàs convertint aquella cosa en criminal, en un mal absolut. Dient coses com aquesta, Feijóo envia un missatge terrible a l’opinió pública gallega i espanyola: que ni per un moment pensin que el procés és digne de ser discutit. No, el procés és com ETA. Recorda el “todo es ETA” de Mayor Oreja i Acebes. És molt greu. I indica fins a quin punt la majoria de la classe política espanyola, com la majoria de la premsa espanyola s’ha acostumat a la comoditat ètica i ideològica d’enfrontar-se als crims d’ETA. I ara no sap, i no vol, enfrontar-se a la idea de la independència de Catalunya com ho faria un adult responsable, fer-ho amb el mateix esperit democràtic que amb què es planteja el procés.
Feijóo diu en la mateixa entrevista que fins i tot el Partit Nacionalista Basc no planteja la independència i fins i tot recomana a Catalunya que vagi amb compte amb el que fa. Es refereix a aquestes declaracions del lehendakari Urkullu a ‘La Vanguardia’ de diumenge passat: “Aconsello als catalans que evitin el frontisme”. El Sr. Feijóo i tots els que fan servir Urkullu per atacar el procés amaguen que la vida és més fàcil quan ets tu qui recapta els impostos i en pagues una petita part a Madrid, com fan els bascos. El Sr. Feijóo amaga que si Catalunya comptés amb un sistema de finançament just, probablement la pilota del procés no hauria començat a rodar. Tot i el terrorisme, la política i la premsa espanyola han estat més respectuoses amb la cultura i la llengua basca que amb la catalana. El Sr. Feijóo i tots els que utilitzen Urkullu com a exemple de nacionalista assenyat amaguen que Catalunya no és que no pugui demanar un referèndum, sinó que no pot negociar ni el concert i se li discuteix la immersió.
Això passava ahir, mentre a Barcelona començaven les Festes de la Mercè amb el pregó de l’escriptor Pérez Andújar al Saló de Cent i un pregó alternatiu de l’actor Toni Albà. Els convidem a llegir les cròniques que en fan Daniel Vázquez Sallés i David Cirici, on el pregó de Pérez Andújar surt bastant més ben parat que el d’Albà. A portada en diem pregons per la tolerància i ho qualifiquem de duel de guant blanc.
Per més que discrepi del que ha escrit Pérez Andújar de les manifestacions de l’ANC, ahir era el seu dia. Contraprogramar sempre és anar a remolc, i a més no crec que el Fossar de les Moreres sigui el lloc més adequat per disfressar-se de Felip V i fer una ‘performance’, per més hàbil que sigui, però Albà ha obtingut molta repercussió. La nostra i la dels que veuen en la seva actuació la llavor d’un independentisme antipàtic i intolerant amb els que no el comparteixen. Jo no hauria fet el contrapregó.
Ara, dit això, tampoc no ens flipem, que diríem en modernet. Les discussions sobre si tal o qual són pregoners dignes o indignes són més velles que l’anar peu. A Barcelona, i probablement a tot arreu, sempre s’ha discutit sobre la idoneïtat dels pregoners. Per tant, no exagerem la importància de l’actuació d’Albà. D’altra banda, ja sabem que qualsevol cosa que digui un independentista, encara que sigui 2+2, serà utilitzada en contra seu.
Ara bé, escoltem sempre les raons del altres. El procés no pot espantar-se amb les paraules de ningú ni defugir el debat, però ha d’escoltar les raons de tothom. En això els catalans tenim un gran avantatge: tenim les dues versions. Hauria de servir per aprendre a comunicar millor i no per xutar-nos mala llet a la vena i fer dependre la justícia de la nostra reclamació de la intolerància dels altres.