L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El Prat pot esperar. Paciència'

Tindrem solució per a les cues dels passaports del Prat. Finalment, el ministeri de l’Interior comprarà 40 equips electrònics, d’aquests que ensenyes el passaport, te’l llegeix, et fa una foto, encén un llum verd i et deixa passar, i al mateix temps, portarà 50 nous policies a fer les feines de control.

Quan passarà això? Avui? Demà? No. Com expliquem avui a la portada, passarà d’aquí un mes. “L’Estat es dona un mes de coll per solucionar el caos del Prat”. Ho va explicar ahir el delegat del govern espanyol, l’inefable Enric Millo, després d’una reunió a la qual no va convidar ni la Generalitat ni els ajuntaments, en un menysteniment general perquè els hem escollit nosaltres; a ell l’ha escollit Rajoy. Això deu ser el que entén el govern espanyol quan repeteix allò del manual que diu que “Espanya és l’estat més descentralitzat del món”.

O sigui, que Millo ha trigat gairebé tres setmanes a solucionar el problema (va esclatar pel pont de l’1 de maig), i ara un mes més, abans que tot això funcioni. A sobre va tenir la barra de renyar-nos i demanar-nos paciència.

Això deu ser el que al govern espanyol li importa el servei que dona a Catalunya. S’imaginen per un moment que a Barajas li diuen que s’esperi un mes?

A més a més, totes aquestes cues han passat perquè Espanya tenia sis mesos de marge per adaptar la directiva europea de reforçament de seguretat, però la va adaptar immediatament. Com diem avui a l’editorial, “la falta de previsió i de lentitud a l’hora de reaccionar causa un greu perjudici a l’economia catalana”.

Les cues davant els controls policials i la ineficaç resposta és un escenari més de la supeditació provincial amb què l’Estat maltracta el Prat. El professor Mas-Colell explicava fa uns mesos en un article a l’ARA que “quan fa uns anys Singapur Airlines i Spanair van establir una connexió amb São Paulo des del Prat, Iberia la va duplicar. Fins que va aconseguir que pleguessin. I llavors, triomfant... es va retirar. Resultat: ara no hi cap cap vol a São Paulo des del Prat”.

Quan el govern espanyol parla de connectar-nos amb el món, està dient que ens connectem amb el món des de Madrid. S’omple la boca de Barcelona com una ciutat espanyola, està dient, però no sent que la representi.

Les gran empreses s’instal·len en grans capitals que tinguin vols directes. La política de captació de vols directes està en mans d’Aena. Resultat: Barcelona competeix amb una mà lligada a l’esquena.

I després també s’omplen la boca, però de “marca Espanya”. És a dir, si hi ha aquí una posició nacionalista és l’espanyola. Si realment cregués en Barcelona, si cregués que és important per als interessos d’Espanya la deixaria competir en igualtat de condicions. Si cregués en l’eficàcia, deixaria competir Madrid i Barcelona, però el mal dissimulat complex centralista els fa pensar en radial i no en xarxa. A Alemanya hi ha dos grans aeroports: Frankfurt i Munich.

Ara farà 25 anys, Barcelona va mostrar al món la seva capacitat de parlar-hi de tu a tu. Va ser durant els Jocs Olímpics. I l’Estat, en comptes de fer-ho seu, i aprofundir-hi sincerament, va arreplegar les medalles i va marxar.