L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Les urnes sempre guanyen'

Aquest matí m’he llevat com si el dia d’ahir hagués sigut un somni, de tan irreal com pot arribar a ser un dia feiner que, en realitat, és festa, amb gentades, parades, estimant i llegint.

També va ser irreal celebrar aquesta explosió de catalanitat amb l’anterior Govern i d’altres polítics repartits entre la presó i l’exili, amb gent de groc i roses grogues. Irreal Sant Jordi veient tanta felicitat i tanta tristesa íntima alhora.

Però el dia ens va portar una revelació. Si miren la llista dels llibres de no-ficció més venuts hi veuran, en primera posició, “Operació Urnes”, de Laia Vicens i Xavi Tedó, els dos periodistes de l’ARA que han escrit la història de l’operatiu clandestí que va fer possible el referèndum de l’1-O. En tercera posició, el llibre de Jordi Borràs “Dies que duraran anys”, i en quarta, “Per la llibertat”, que recull l’intercanvi de cartes entre els presos polítics, els exiliats i els seus amics periodistes. O sigui, que el gran triomfador de no-ficció va ser l’1 d’octubre del 2017. I això subratlla, una vegada més, com ens ha marcat per sempre aquell dia. Que no és possible solucionar res entre Catalunya i Espanya sense comprendre la profunda marca emocional que aquell dia ens va deixar a milions de ciutadans. Una marca feta d’humiliació i d’orgull. D’humiliació de l’Estat (rubricada pel rei dos dies més tard) i d’orgull republicà, ciutadà, dels que van sortir als carrers a defensar les urnes.

Cal dir, però, que el llibre de Laia Vicens i Xavi Tedó no és només un recompte de les llargues hores d’aquell dia, sinó que és periodisme en majúscules: la història mai explicada de com es va ordir aquell dia.

Un treball tan revelador, que fins i tot un periodista alemany el va recomanar a la justícia espanyola si volia saber qui va pagar les urnes i tot el dispositiu. Felicitats, doncs, a aquests dos periodistes de la secció de Política de l’ARA.

Vull aprofitar l’avinentesa per donar les gràcies a tantes i tantes i tantes persones com vaig tenir ocasió de saludar o de dedicar-los un llibre el dia d’ahir. Vull dir-los que em vaig emocionar molt amb tantes intimitats i moments viscuts que vam compartir. Que em sap greu no haver estat a la parada de l’ARA a l’hora que va venir un noi a explicar-me els serveis de la Fundació Catalana per a la Paràlisi Cerebral. Em posaré en contacte amb ell. Que m’hauria quedat més estona parlant amb tothom que va venir amb el llibre per signar, però que no podia, com explica avui

Àlex Gutiérrez en una crònica deliciosa que li agraeixo molt. Als que van venir de fora de Barcelona expressament, als oients de tants anys, als lectors d’ara, als que em deien que veuen aquests vídeos, a tots moltes, moltes gràcies!

El “Bon dia, són les vuit!” va quedar segon, ahir, segons les classificacions de llibres més venuts del Gremi de Llibreters. Posats a quedar segon, molt millor fer-ho darrere d’aquest llibre, perquè demostra que les urnes sempre guanyen.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.